New & back

La primera vegada que vaig anar a Nova York, mentre entrava a Manhattan em van dir que el temps en aquella ciutat transcorria a un ritme diferent de la resta del món. Últimament he estat pensant que potser la meva ment porta l'hora de Nova York en comptes de la d'aquí, cosa que podria donar l'única explicació plausible a per què darrerament tinc la sensació que al meu voltant tot canvia constantment i a una velocitat increïble. Hi ha gent que va i ve, gent que de sobte desapareix, gent que truca quan menys t'ho esperes (d'aquesta n'hi ha molta)... Però en el fons potser comença a fer massa temps que tot el que orbita per aquí m'ho conec massa. Potser caldria fer un canvi sobtat de mobiliari. Fa un temps vaig fer-ho i em va anar bé. Sempre he estat d'aquestes que, quan se'ls acumula pols als mobles, prefereixen canviar-los en comptes de neterjar-los. La diferència amb anteriors mudances, però, és que aquesta veagada no m'he cansat dels mobles vells, simplement me'ls conec massa. Potser n'hi hauria prou amb una mà de pintura a les parets? Havia pensat a tallar-me els cabells ben curts com a mesura visible de canvi, però vaig acabar pensant que el mal gust no deu ser la solució als meus mals. L'altre dia, algú a qui no sé gaire com ubicar dins el meu piset de mobles afectuosament coneguts m'explicava que de l'última noia amb qui havia estat n'havia estat més enamorat en deixar-ho que quan van començar a sortir. És cert que volem sempre el que no tenim? Aquesta podria ser la resposta a les trucades inesperades. Últimament he descobert que tinc un públic femení força ampli que desconeixia. I sembla que en general se'm llegeix més per ràbia que per afinitat. Bé, doncs, senyores: què farien vostès amb els meus mobles? Sí, ja sé que vostès estan molt contentes amb els seus, que cada dia els treuen la pols, els posen gerros de flors a sobre i se'ls ensenyen les unes a les altres. Però ja els he dit que jo sóc més de canviar sovint la decoració. Potser el que hauria de fer és canviar-me de pis: així no hauria de tirar els mobles d'ara, però podria tenir-ne de nous. La primera vegada que vaig anar a Nova York em van dir que el temps en aquella ciutat transcorria a un ritme diferent de la resta del món... i vaig acabar recorrent la distància entre Times Square i el Metropolitan a una velocitat rècord per no perdre l'autobús de tornada a Boston.

Autotutela estatal

La matinada d’ahir els Mossos van entrar al rectorat de la Universitat de Barcelona per fer fora els okupes/estudiants que portaven quatre mesos tancats al vestíbul de l’edifici noble de la universitat protestant contra el pla de Bolonya.

En tot ordre de convivència (liberal si pot ser, però també socialista) el monopoli de la violència l’ha de tenir un àrbitre imparcial (li podem dir Estat, però aquesta paraula fora de la teoria juridico-política està molt contaminada). És per això que els Mossos van fer bé utilitzant la força per desallotjar el rectorat. Van entrar i els van dir que venien a expulsar-los d’allà, oferint-los la possibilitat de marxar pacíficament. Això és un procediment formal i absolutament inviolable: abans d’utilitzar la força cal donar la possibilitat d’assolir l’objectiu pacíficament. Però la policia no hi és per fer servir la paraula: per això té el monopoli de la violència i per això, davant la resistència dels estudiants, els Mossos van haver d’obligar-los per la força a abandonar el rectorat. Aquestes són les normes i fins i tot els antisistema (especialment els antisistema, diria jo) les han de conèixer i les coneixen. No poden queixar-se (o com a mínim, no creient que tenen la raó) perquè els han fet fora del rectorat o perquè han utilitzat la força contra ells: ni se’ls viola el seu dret a manifestar-se (dijous passat van veure que el tenen perfectament reconegut, els ho dic jo que a l’hora de la manifestació intentava fer un examen entre crits i xiulets que venien de la plaça) ni es fa res d’il·legal, ja que si ells ocupen un espai que no els pertany com és el rectorat de la Universitat de Barcelona saben que tard o d’hora se’ls desallotjarà perquè són ells els que estan infringint la llei. No s’hi val a acatar la llei només quan ens convé, això va encontra del sistema legal, li resta credibilitat i, per tant, tractant-se com es tracta d’una cosa absolutament abstracta, li resta validesa.

Ara bé, el monopoli de la força en mans d’un àrbitre imparcial, malgrat donar solució a molts problemes que poden atacar la llibertat individual i els drets fonamentals, també obre la porta a un altre risc: l’abús de la força. I aquest és el problema que comporta que l’Estat, com deia, ho sigui tot menys imparcial. Hi ha aquest amor per les aparences, per l’ocultació de problemes, especialment quan aquests problemes van en contra de l’ordre polític imperant. Aquest anhel socialista per representar-nos ser una societat perfecte on tothom està atès i tothom gaudeix d’igualtat i justícia gràcies al Leviatan porta a l’abús de la força: si creiem que un grup de joves manifestant-se pels carrers altera l’ordre públic perquè provoca una imatge de desestabilitat, conflicte i fracàs en la política no s’hi val a emparar-se en la força per a trencar la manifestació. Pots reduir els qui destrossen mobiliari públic com a vàndals, però no pots carregar contra uns manifestants que intenten arribar a la plaça Sant Jaume per demostrar la seva disconformitat amb l’actuació de la força política. No només violes, ara sí, el dret a manifestar-se, sinó que amb l’abús de la força (que encara és més greu si t’empares en el fet que en tens el monopoli) perds la legitimitat que et proporcionava el dret a exercir-la i, a més, violes el dret a la integritat física, que té els seu límit només en els casos en què l’ús de la violència per part de qui en té el monopoli s’utilitza per preservar les llibertats individuals que estan essent vulnerades per qui finalment és reduït.

Tal com un ús arbitrari de la legalitat per part dels okupes afebleix l’efectivitat de la llei, també ho fa un ús arbitrari de la legalitat per part de l’Estat. Ni és legítim que els uns es queixin que se’ls desallotja quan sabien perfectament que no tenien dret a ser allà ni és legítim que únicament en pro de l’ordre polític (perquè no és ordre social fer callar les veus contràries) s’utilitzi el monopoli de la violència: això és autotutela, just el que s’intenta evitar en pro de la llibertat individual.

Arbres perennes

Mentre jo dinava durant la pausa de la feina, ell s’ha assegut en un sofà que hi ha al restaurant i ha començat a llegir un llibre. Pocs minuts més tard, els ulls se li havien tancat i dormia plàcidament i profunda assegut al sofà, de cara a mi. Quan jo ja m’estava prenent el cafè, una dona ha entrat al restaurant i se li ha acostat. En trobar-lo dormint, amb molta tendresa li ha començat a acariciar el genoll per a despertar-lo sense brusquedat. Aleshores s’ha assegut al seu costat i s’han estat allà una estona. Ell tornava a llegir el llibre i ella em mirava; me n’he adonat perquè notava els seus ulls clavats sobre meu i en un moment que he aixecat la vista se’ns han creuat les mirades. La seva mirada parlava; em mirava i trobava a faltar el temps en què ella també era jove, trobava a faltar el seu rostre llis, la seva carn ferma, que els homes es giressin per a mirar-la quan es creuaven amb ella pel carrer. Quants anys deurien haver passat des que el seu cos havia començat a fallar? Quant havia passat des del dia que es va queixar per primer cop que la cama li feia mal o des d’aquella època en què els cabells se li havien començat a emblanquir? Què podia fer el seu rostre arrugat i pansit contra el de les noies joves, radiant i bell? Tots dos s’han aixecat, s’han tornat a posar els abrics i se n’han anat. S’estaran tot el dia veient la ciutat; segurament ara aniran a veure Santa Maria del Mar, després pujaran fins la Catedral i aleshores aniran passejant fins les Rambles i des d’allà cap al mar, fins on hi ha l’estàtua de Colom i aquells lleons negres que l’envolten. Passaran el dia junts, parlant d’aquesta ciutat segurament nova per a ells; han volgut marxar de Londres (o de Berlín o d’Amsterdam o d’Estocolm o de qualsevol que sigui la ciutat on viuen) per a passar un cap de setmana junts a Barcelona. Es veuen cada dia, viuen junts, ell li fa un petó cada vespre quan arriba a casa i la troba fent mitja en aquella butaca del costat de la finestra, amb les ulleres posades perquè amb el temps li ha anat costat més enfocar els objectes de prop. Els veig com s’allunyen cap a la porta del restaurant, agafats de la mà. I em pregunto per què ella em mirava d’aquella manera. Perquè és ben clar que a mi també se’m tornarà blanc el cabell, que també se m’arrugarà la pell, em cauran els pits i em fallaran les cames; però no sé si cada vespre algú em farà un petó en arribar a casa, vindrà amb mi a passejar per ciutats estrangeres i m’agafarà de la mà mentre camini al meu costat.

Catalanisme circumstancial

Mai no m'ha agradat el patriotisme, aquest sentiment de pertinença a una terra, de formar part d'una nació, d'identificar-se amb tot un conjunt de persones pel fet d'haver nascut dins les mateixes fronteres polítiques. No em sento orgullosa dels èxits de Catalunya com tampoc no em sento culpable dels seus fracassos senzillament perquè no n'he pres part, perquè no responc pels meus avantpassats ni per cap altra persona que no sigui jo. Els actes no s'hereten i sóc incapaç de sentir cap mena d'orgull per res que no hagi fet jo ni de "pertànyer" a cap ens abstracte o col·lectiu (de fet, de pertànyer a res, en general).

Però sóc catalanista. Per a mi això només significa defensar aquella part del conjunt d'elements que poden ser designats com a "catalans" que sento meus. Que és el mateix que dir que el meu catalanisme implica únicament la defensa del català. És només la llengua catalana allò amb què m'identifico i allò que considero que em pertany. Ni la història ni els artistes ni les terres ni les victòries catalanes. Només la llengua amb què parlo, escric i, sobretot, penso. I a més dic que és la llengua qui em pertany i no jo qui pertanyo a la llengua. Des de la meva perspectiva, primer vaig ser jo i després el català.

Aquest meu catalanisme, però, és circumstancial, sóc catalanista només perquè veig que la meva llengua és menyspreada i inferioritzada per molta gent i això no m'agrada. En general no sol importar-me què pensi la gent mentre això no m'afecti a mi. Però el català es troba en situació constant de subordinació i, evidentment, sense cap motiu justificat. El dia que això acabi (i això no implica la desaparició del castellà, sinó l'equiparació d'ambdues llengües en els àmbits en què abunden els parlants d'una i altra), deixaré de ser catalanista.

Com poden veure, el meu catalanisme no comporta l'independentisme. Potser un altre dia els explicaré per què sóc independentista, però en fi, poden imaginar-s'ho.

Socialisme privat

En el 99% dels casos, quan defenso el liberalisme, la persona amb qui parlo té un argument (o pseudo-argument) que hi és contrari. Molts creuen que el socialisme és millor i comencen a cantar les mil meravelles de la redistribució. L'excusa de la intervenció de l'estat en la vida dels individus és sempre que s'aconsegueix un major benestar global perquè tothom té les "necessitats bàsiques" cobertes. I és cert: el nivell de benestar de forma global és superior que amb el liberalisme (els adverteixo que aquesta afirmació és certa només a priori). Però, tenint en compte el procediment pel qual s'arriba a aquesta situació, això va en detriment del benestar individual d'una part dels membres de la societat: els que més tenen han de renunciar a una part dels seus béns per a donar-la als que menys tenen de tal manera que, ceteris paribus, el seu benestar individual disminueix (cal tenir en compte que, com que aquesta renúncia es fa per imposició i no per voluntat pròpia, no es recupera benestar en concepte de "satisfacció moral" o "consciència tranquil·la"). L'ideal sembla, doncs, que hauria de ser un major benestar global que, com a mínim, no minvés el benestar individual de ningú. I això és possible? La clau seria que els que tenen major benestar en el sistema liberal poguessin mantenir-lo (és a dir, no fossin víctimes de la redistribució) i els que tenen major benestar en el sistema socialista també poguessin gaudir-ne a aquest nivell (és a dir, continuessin nodrint-se de la redistribució). Com és obvi, cal introduir aquí un factor que ja he anomenat abans: la gent que guanya benestar beneficiant a altra gent, la gent que té major benestar cedint una part dels seus béns a aquells que en tenen menys que quedant-se'ls tots per a ells. Bé, aquest model és només assumible dins el marc del liberalisme: en aquest marc és igualment possible la redistribució, però, aquesta vegada, fruit de la voluntat i no de l'obligació de cadascun dels contribuents; la redistribució esdevé, doncs, una opció, i si algú considera que no li aporta cap tipus de millora, pot no participar-hi, mantenir el seu nivell de benestar individual. Imaginin-se una empresa amb dos tipus de clients: els que aporten i els que reben diners; uns guanyen benestar per la satisfacció d'ajudar i els altres per ser ajudats. En aquesta situació, el benestar global augmenta molt més que en el socialisme perquè en cap cas no hi ha cap benestar individual que es redueixi.
La pregunta clau és: i qui obté benestar de la satisfacció d'ajudar? Bé, si cadascú és coherent amb la seva ideologia, he d'entendre que, com a mínim, aquest 99% de persones del total amb qui discuteixo sobre el liberalisme ho fa. I si no hi ha prou gent que voluntàriament estigui disposada a participar en la redistribució obtenint-ne només satisfacció personal, potser caldria replantejar-nos la legitimitat democràtica del sistema actual o etiquetar de "paràsits" (cosa desagradable) tots aquells que només se sumen al carro de la redistribució quan es tracte de cobrar.

No hem canviat tant

Fa ja un any que sentim parlar de Barack Obama; primer va ser en la campanya per a ser el candidat del partit demòcrata, després per a ser escollit president dels Estats Units i, finalment, per haver estat investit en aquest càrrec. Se n'ha parlat, escrit, llegit i sentit moltíssim i jo no en diré res de nou. L'altre dia em preguntaven si, cas d'haver pogut, hauria votat Barack Obama o John McCain. Per diferent que sigui la política americana de l'europea, tenen totes dues el mateix problema: cap dels dos partits majoritaris no aposta clarament pel liberalisme. I si bé és cert que el partit republicà és, per norma general, partidari d'una mínima intervenció de l'estat en l'economia, el partit republicà és essencialment conservador. Bé, jo no sóc conservadora. I si bé és cert que el partit demòcrata és molt més donat a ideologies anti-discriminatòries i innovadores (i malgrat que hi englobo moltes coses, amb "innovadores" penso especialment en temes com l'avortament, la investigació amb cèl·lules mare o la despenalització de l'eutenàsia), el partit demòcrata és essencialment estatista (cert, no fins als extrems dels europeus, però Déu n'hi do per ser Amèrica). Bé, jo no sóc estatista. I posada davant aquest conflicte, tenia la tranquil·litat que no havia de votar demòcrata o republicà, sinó que era conscient que l'únic que podia i volia fer era mirar-m'ho tot des de lluny, des de la remota Europa que Bush, i segurament també Obama, va tenir el seny de no escoltar-se mai més del que li interessava al seu país, cosa que, per cert, europeus, és la funció del president dels Estats Units. I ara sí que començo a arribar una mica al lloc on volia anar a parar. Perquè de fet la causa d'aquest post no era el nomenament de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units (happy president to you), sinó donar compte d'una observació que jo, com a llunyana espectadora europea, malbaratadora de la raça progressista* per la meva manifesta desviació liberal, i alhora com a exagerada defensora de la cultura clàssica ja no tant per a conèixer-la (que no està de més, però de per si és ben poc útil en el dia a dia), sinó més per a tenir un punt de vista global del que és aquesta espècie humana a la qual sembla que estem condemnats a pertànyer (no tinc alternatives millors, també els ho dic), he fet.
I és que en veient tot el rebombori i els crits i el bombo i plateret que tota la parafernàlia ha portat per cua, jo m'he anat a fixar en les grans similituds (i deuen ser-ho força, perquè per una vegada no anava amb la intenció de veure grecs i romans on no els hi ha) que hi ha entre Roma i Amèrica.

Segons diuen els entesos (i jo corroboro perquè riu-te'n però en el fons em passo la vida traduint el que van deixar escrit els romans; per cert, ja no ens cau bé Ciceró), hi havia a Roma tres pilars fonamentals que mantenien en peus la civilització i l'ordre social i polític del Mediterrani: la pàtria, la religió i l'exèrcit. I aquests tres pilars són ben presents a Amèrica. A Roma hi havia també el pilar de l'economia, evidentment; sense l'economia no hi havia diners per a finançar res ni tenia sentit que es fessin moltes de les coses que es feien. L'economia, en el fons, estava sempre darrere de qualsevol acció, més directament o menys, aplicada als diners o a qualsevol altra "entitat" de valor. I, com és obvi, també és així a Amèrica; però l'economia era a Roma i és a Amèrica una mena de corrent continu, una remor de fons que sempre hi és i que maleït el dia que s'apaga o es torba, però que al cap i a la fi no té cap protagonisme rellevant si tot va bé. En canvi, no passa el mateix amb el patriotisme i la religió, ni tampoc amb la cosa militar.
Roma era l'urbs, era l'orbis caput, la civilització enfront dels bàrbars, l'ordre i el dret davant el caos i la submissió, el refinament davant la rudesa. I Amèrica és l'estrella que guia occident, la mare dels que són el que volen ser i arriben on volen arribar, la terra del lliure i la casa de l'intrèpid. En proporció, segurament hi havia tantes lupae capitolinae a Roma com star spangled banners a Amèrica.
Figures importants a Roma eren els pontifices, poc menys que dirigents del país, que guiaven la política amb els seus auguris i s'encarregaven que els déus del Panteó estiguessin permanentment i adequadament honrats pel poble, i més especialment en els moments crucials (Mart en època de guerra, Ceres en època de sembra i collita...). I si bé els reverends no tenen, afortunadament, tan determinants rols en la política americana, sí que ells a cada barri i la religió cristiana arreu del país tenen un paper indiscutiblement cabdal. Tant és si estem en època de guerra o pau, d'abundància o crisi, per damunt de tot que sempre God bless us and bless America.
I si les armes i la guerra quedaven ja una mica apartades del dia a dia dels romans de la plebs, més lluny ho estan del dels americans. Però l'exèrcit sempre es mou, sempre hi ha un foc obert en un o altre lloc, sempre hi ha tropes avançant i sempre porten amb elles l'essència del país; elles estenen allò que és la base del nostre sistema polític. Tant és si civilitzem els bàrbars o democratitzem els caus de dictadors; l'exèrcit no és mera defensa, sinó que té un significat molt més ampli. Les campanyes que abans es duien a Germània i a Dàcia ara es duen a Iraq i Afganistan. I tal com les copiae desfilaven des del Camp de Mart al llarg del centre de la ciutat seguint la Via Sacra, així les tropes americanes desfilen davant els seus màxims dirigents en dies assenyalats ocupant els carrers de Washington D.C.
Però les semblances entre Roma i Amèrica van més enllà d'això. El tracte cortès, amable i de reconeixement entre George W. Bush i Barack H. Obama en la presa de possessió del càrrec per part del segon era ben bé el tracte cortès que hi havia entre alts dirigents a Roma; tant era com d'aferrissadament s'haguessin enfrontat en la batalla, quants aliats de l'un hagués fet matar l'adversari, quantes vegades haguessin hagut de recular perquè l'estratègia de l'altre era millor: quan dos romans es trobaven cara a cara al Senat, tot era cortesia i elogi.

I heus aquí com per anys que hagin passat, per terres que s'hagin conquerit, per pàgines d'història que s'hagin escrit, per nacions que hagin nascut, en el fons, no hem canviat tant.


*Progressista no en el sentit de mer defensor del progrés, sinó d'una determinada forma d'atènyer-lo.

Conduir a 80

Avui ha entrat en vigor la nova mesura que preveu la variabilitat de la velocitat màxima en alguns punts de les rodalies de Barcelona. Si això ho combinem amb el que ja va entrar en vigor fa un temps d’establir els 80km/h com a velocitat límit en les entrades a Barcelona, tenim com a resultat que hi podrà haver moments que la velocitat màxima sigui de 40 km/h. Sí, la variabilitat serà sempre a la baixa; és a dir, si hi ha molt de trànsit, serà inferior als 80 km/h, i si n’hi ha poc, no pujarà d’aquest límit. Bé, segurament la meva valoració, com totes, és subjectiva, però em sembla que, per poc que hagin pujat alguna vegada a la vida en un cotxe, convindran que és una velocitat força baixa quan ens estem referint a la circulació per vies interurbanes, de més de dos carrils, amples i, en general, amb tendència a la recta.

Anar per aquest tipus de via a aquesta velocitat és circular amb una especial lentitud. Perquè se’n facin una idea, 80km/h és la velocitat màxima permesa a un conductor novell. Una mesura com aquesta, pensaríeu, deu tenir una causa prou justificada. Bé, segons sembla, el seu objectiu és reduir la contaminació. Segurament, la majoria de gent prefereix actuar protegint el medi ambient que perjudicant-lo; en igualtat de condicions. Però quan aquesta actuació ens suposa un cost, aleshores cal mirar-s’ho de més a prop i decidir si el que n’obtenim justifica aquest cost. Segons les estadístiques (en realitat, segons diuen els que han vist les estadístiques, que, per cert, són els mateixos interessats que la mesura tingui un efecte positiu), la contaminació en aquests punts a baixat entre un 4 i un 11 %. Tenint en compte que la velocitat s’ha reduït un 33%, facin balanç vostès mateixos si els resultats són equiparables al seu cost.

Però més enllà d’això, és curiós que es tiri endavant una mesura d’aquest tipus sobre un col·lectiu, el dels conductors, que no sembla estar gaire compromès amb el medi ambient. Perquè tothom sap que l’ús del cotxe contamina i que a major velocitat, major consum. Quan el límit de velocitat és 120 km/h, circular a vuitanta no és res il·legal; quan el límit de velocitat és 120 km/h, si vols pots circular a vuitanta. Si ets algú que, malgrat estar conduint un cotxe, estàs compromès amb el medi ambient (perdoneu l’ús d’aquesta expressió, però és que sembla que, a base de discursos ecologistes, és la més entenedora), circula a vuitanta. Si és possible fer-ho voluntàriament, per què cal obligar a fer-ho? Potser per què la majoria de gent no vol circular a aquesta velocitat voluntàriament? I no és precisament la majoria de gent la que ha legitimat el govern per a poder prendre mesures com aquesta? L’aprovació de mesures impopulars, fa una certa pudor de demagògia. És clar que què havíem d’esperar: la majoria no va donar el seu suport a la persona que, malgrat representar la cinquena força política del país, avui té el poder de fer-nos anar a 80km/h o, fins i tot, a 40km/h.

Sembla que als EEUU, com a resposta a la crisi econòmica (no es molestin a buscar models alternatius, ja veuen que el capitalisme s’autoregenera), s’està començant a fabricar vehicles elèctrics en massa. Em pregunto si, un cop arribin al mercat europeu, aquests cotxes quedaran exempts de la limitació de velocitat a les rodalies de Barcelona; per lògica, la resposta hauria de ser que sí, a no ser que aquesta mesura sigui un intent encobert de desincentivar l’ús del transport privat, la qual cosa no em semblaria gens estranya. Cal tenir en compte que els que defensen l’ecologia fins al punt que els sembli un cost assumible la pèrdua de comoditat i eficiència que es deriva de la reducció de la velocitat en un 33%, són, en general, els més fidels seguidors de tot allò que sigui políticament correcte. I dins d’aquest gran catàleg, evidentment, és correcte anar amb transport públic i incorrecte fer servir el teu cotxe (aquell que t’has pagat tu, del qual tu pagues el combustible, del qual tu pagues l’assegurança obligatòria, pel que tu has pagat l’impost de circulació, etc., etc.). No seria estrany, dic, que a més de reduir la contaminació, aquesta mesura pretengués desincentivar l’ús del transport privat; perquè reduir la velocitat redueix les emissions, és cert, però també requereix més temps per a fer un desplaçament i, com que cada vehicle s’està més estona dins la via i per tant, en cas que el nombre de vehicles que circulen sigui el mateix, augmenta la densitat de vehicles, reduir la velocitat també augmenta les retencions.

A grans mals, grans remeis

Suposo que hauran observat que una de les modes més concorregudes dels darrers temps són l’ecologia i la reivindicació de drets. Vull dir l’ecologia i la reivindicació de drets portats a un nivell exagerat. I —fixin-se que curiós és el món— aquestes modes, i les queixes i protestes i pancartes i encadenaments i manifestacions que arrosseguen, van sempre encarades contra el capitalisme. Aquesta és, sembla, la causa de tots els problemes del món —tant bé que vivíem quan habitàvem les coves i caçàvem mamuts!—. El món es mor perquè les fàbriques contaminen, no perquè utilitzis la moto per anar de casa a una rave i de la rave a casa. La gent es mor de gana perquè cobra salaris indignes —és també curiosa la variació de la dignitat al llarg del temps; un salari digne (entenc, el salari mínim) canvia amb una sorprenent freqüència—, no perquè tu donis suport a polítiques aranzelàries en l’agricultura. Són dues modes molt esteses, ja fa anys que duren i segueixen a la perfecció el model de l’argumentari “políticament correcte”. Aquells que ja m’han llegit altres vegades, saben que aquesta actitud, la del políticament correcte, m’emprenya bastant (per no dir que la trobo hipòcrita, impersonal, fal·laç i contradictòria), i els que em llegeixin per primer cop, queden advertits. Per això em diverteix d’allò més veure com el capitalisme encaixa, com aquell qui juga a lluites amb un nen i somriu en veure els esforçats però vans intents d’aquest per guanyar, cada escomesa que li etziben l’ecologisme i la reivindicació de drets. Els donaré dos exemples.

Els progres (així anomenarem els seguidors d’aquestes dues modes, tot i que, aviso, no per etimologia del terme, sinó per ús; cf. supra) van començar a queixar-se que marques com Adidas o Nike explotaven els treballadors a les seves fàbriques al tercer món; aquestes marques van crear tot un seguit de cursos de formació i pujades salarials (mínims en la seva traducció occidental, però importants en aquells països) i van concedir festius als seus treballadors. Aleshores els van donar publicitat a aquests canvis i van passar a ser conegudes com a marques progres, cosa que va fer augmentar les seves vendes (us faríeu creus de quants anticapitalistes porten bambes Adidas i Nike!). Aleshores els progres van dir que els productes transgènics no eren ecològics; un munt de distribuïdors d’alimentació van crear un seguit de marques de productes biològics (criats o conreats només amb productes 100% naturals), els van donar publicitat i van augmentar les seves vendes. Pim-pam, dues magnífiques esquivades. Esperem que algun dia els anticapitalistes s’adonin que els productes del mercat no van en funció de què vol produir l’empresari, sinó del que vol el mercat (en gran mesura, format per anticapitalistes).

I, per si els interessa, la resposta és no, cap d’ells no es va adonar que ara els treballadors d’Adidas i Nike no poden fer hores extres per a cobrir també les necessitats de marits, esposes, germans, fills i pares, que no treballen en una multinacional. I no, cap d’ells no va caure en l’obvietat que amb la utilització únicament de productes 100% naturals el volum de producció és menor. I —coses de la vida—, a menor producció i igual consum... endevinin què passa?


N. del B.: en aquest post he utilitzat el terme “ecologisme” com a terme que engloba totes aquelles opinions partidàries no només de protegir el medi ambient, sinó també de mantenir-lo immutat.
N. del B. II: revisat el post per l'economista, on diu "igual consum" hi ha de dir "igual demanda".

Un gran malentès

Part I

No són pocs els que s’omplen la boca parlant dels anomenats “drets socials”. Els drets socials no són més que una extensió redundant del dret fonamental, la llibertat (del qual es deriven altres drets com el mateix dret a la vida). El problema és, però, una estesa i intueixo que interessada tendència a confondre “dret” amb “deure”. Quan es diu “dret a un habitatge”, s’ha d’entendre que, en cas que algú et privi de la teva llibertat de tenir una vivenda (que et faci fora de casa teva, que te l’enderroqui sense el teu consentiment, etc.), la justícia farà que el subjecte en qüestió desisteixi de privar-te’n. Però no vol dir que, en cas de no tenir una vivenda, estiguis obligat per una força superior a aconseguir-ne una i, molt menys, que els altres hagin d’aconseguir-te’n una. Hi ha un gran sector de la població que no té ben entesa aquesta distinció i es passa la vida reivindicant drets que en realitat no li són vulnerats.

I partint de la base equivocada, s’arriba a les resolucions equivocades. Tal com veiem que passa amb el dret a l’habitatge, passa també amb el “dret a cursar una carrera universitària gratuïtament”, i aquesta és molt més grossa, perquè 1. aquest dret no es recull enlloc i 2. en el context d’un sistema econòmic capitalista “cursar una carrera gratuïtament” és una proposició no acceptable. Però, com dic, no se segueix el raonament lògic que es deriva d’aquestes premisses ni es varien les premisses per tal que el raonament esdevingui lògic, sinó que l’Administració continua pagant la carrera universitària a molta gent.

Part II

S’acaba la classe de Dret Processal i abans d’anar cap al seminari d’avui, surto amb un grup de companys de classe a l’entrada de la facultat per a fer un descans entre una classe i l’altra. Al llarg del trajecte des de l’aula fins al carrer, trobem un munt de cartells que fa setmanes que estan escampats per les parets convocant vagues, manifestacions i revoltes contra el Pla de Bolonya. Un personatge, a qui anomenarem M., comenta el tema i acaba desembocant en la tan recorreguda queixa sobre els elevats preus dels postgraus (per possibles extraterrestres lectors de la pàgina que no hagin sentit a parlar del pla de Bolonya, les llicenciatures passen a anomenar-se “graus” i a tenir 240 crèdits en comptes de 300 i els màsters passen a anomenar-se postgraus i constitueixen l’etapa d’especialització durant la formació universitària). Demana l’opinió a una de les seves companyes, a qui anomenarem B., i ella li respon que ja li està bé que els postgraus siguin privats, que si per ella fos també ho serien els graus. M. li contesta que aleshores ell no podria pagar-se la carrera i B. li diu que en aquest cas hauria de plantejar-se treballar per a poder cobrir aquesta despesa. M. aleshores al·lega que si hagués d’invertir hores en treballar no tindria prou temps per a estudiar, que a ell això de l’estudi li costa molt i necessita passar-se moltes hores entre els llibres. B. aleshores li pregunta quantes hores a la setmana inverteix sortint de nit i quantes més de 7 diàries inverteix dormint (entenem que 7 és el nombre d’hores que dorm cada dia en condicions normals i que se supera quan hi ha algun factor, com l’alcohol, que augmenta les hores necessàries de repòs). M. fa els càlculs i calcula que, si surt de mitjana dos dies a la setmana de 23.00 a 4.00 i després dorm de 4.00 a 14.00, inverteix en sortir de festa un total de 16 hores setmanals entre el temps que passa bevent i ballant i el temps extra que per culpa d’això necessita per a recuperar-se. Si aquestes 16 hores setmanals les invertís treballant en algun lloc on cobrés 5 euros l’hora (que és una cotització raonablement ajustada a la realitat del que cobren els estudiants per a fer feines del tipus cambrer, mosso de magatzem, caixer de supermercat, etc.) aconseguiria un sou anual de 4160 euros anuals, als quals haurien de sumar-s’hi les dues pagues extres, amb què s’arribaria a un total de 4854 euros. Amb aquesta quantitat, M. podria finançar la major part dels costos de la carrera (que són aproximadament entre 6000 i 7000 euros anuals) sense sacrificar ni una sola hora del seu estudi. De fet, augmentant lleugerament el nombre d’hores de treball (restant-ne una de televisió que inverteix diàriament, per exemple) podria pagar el cost total de la carrera, a més d’estalviar-se molts diners en alcohol, futurs tractaments mèdics i malsons on apareix el Dr. House fent de metge de Ventdelplà. M. mira la seva companya i es queixa: “Però jo vull poder sortir de nit amb els amics” (en realitat li diu “tía, pero a mi me mola salir por ahí con los colegas”).

Moral de la història: el cost d’oportunitat de l’estona que M. passa anant de festa, veient la televisió i dormint per a passar la ressaca el paga l’Estat (i.e., tu i jo i tots els que paguem impostos); ell, però, dirà que li estem pagant els estudis perquè té tant dret com tothom a fer una carrera universitària.

Part III

Sovint m’ha estat formulada la pregunta “si ets liberal, per què vas a la universitat pública?” Certament, a primer cop d’ull sembla que algú que defensa l’iniciativa privada enfront a la pública hagi d’intentar fer ús sempre que li sigui possible dels serveis privats en comptes dels públics. I, efectivament, el dia que tot sigui privat, jo seré la primera a, encantada de la vida, pagar només per allò que consumeixo. Però resulta que en l’actualitat conviuen l’oferta privada i l’oferta pública. 1 any de Dret a la Universitat Pompeu Fabra val aproximadament 800 euros. 1 any de Dret a ESADE val, aproximadament, 7000 euros. Donat que la carrera me la finanço jo i que, per tant, he de treballar un mínim d’hores equivalent al preu de la carrera que he de cursar, és evident que he de treballar moltes menys hores si vaig a la UPF que si vaig a ESADE. Si posem que, per exemple, cobro 5 euros l’hora, n’he de treballar 160 per a pagar-me la primera i 1200 per a pagar-me la segona. Si entenem que la diferència d’hores (1040) es tradueix en hores d’estudi, un estudiant de la UPF té avantatge comparatiu respecte un d’ESADE que es trobi en aquestes mateixes condicions. Si l’oferta pública no creés aquesta distorsió de preus, tots els estudiants de Dret, tant d’una universitat com de l’altra, haurien de treballar el mateix nombre d’hores per a finançar-se els estudis, cosa que no situaria cap d’ells en desavantatge respecte els seus companys de promoció.

Quatre ratlles (II)

Hi ha un lloc al món on res no s’acaba i on les llàgrimes no cauen ni per felicitat ni per tristesa, sinó únicament per pensar; un lloc on els records i les fantasies són reals, i la realitat un mer murmuri molest. Hi ha un lloc al món on la raó i el sentiment no són antònims, on conviuen àmfores vermelles i els gratacels immensos, on el mar mai no es perd en l’horitzó ni la lluna s’amaga darrere les muntanyes. Hi ha un lloc al món on les pàgines mai no són blanques i on les històries inventades són biografies del que encara s’ha de viure. Hi ha un lloc al món on els prínceps no poden entrar, no, però tampoc els poetes; un lloc on les estrelles són les úniques que brillen, perquè expliquen relats antics i viuen perquè jo entengui com. Hi ha un lloc al món que va ser envaït fa temps, però les pàgines d’un llibre són l’arma més forta per a fer fora aquest exèrcit o per, si més no, desarmar-lo.