Sobre la vida o l’existència

M’he posat a llegir una estona aquest vespre i he topat amb una frase que m’ha fet pensar: “...a feeling of how much is unimportant and how easy it is to live” [pels que després us queixeu que només ho escrigui en anglès, “un sentiment de com de poc important i com de fàcil és viure”]. Era una frase amagada en gairebé set-centes pàgines de llibre, però segurament una de les més importants. I és que és cert que viure és poc important (“inimportant” seria l’adjectiu just, tot i que queda realment estrany en català). Al cap i a la fi, si no visquéssim, això tampoc ens suposaria un trauma, evidentment. A més, també és cert que és fàcil; algú quan es lleva cada matí ha de fer un esforç per a continuar vivint i no morir-se al més petit descuit? [Avís: parlo tota l’estona de “viure” en el sentit més físic del terme, puc entendre que hi hagi gent per a qui emocionalment viure sí que representi un gran esforç.] Sempre m’he preguntat què es deu sentir quan s’és mort, i sempre m’he respost que és una pregunta sense sentit, ja que el sol fet de ser mort implica deixar de tenir qualsevol tipus de sentiment, ja que aquest al cap i a la fi va plenament lligat al funcionament físic i, per tant, a la vida. Hi ha qui creu que en morir anem a parar en una mena d’enlloc on se’ns jutja pel que hem fet al llarg de la nostra vida i se’ns classifica segons això sigui un pecat capital, una gesta o qualsevol dels múltiples grisos que hi pugui haver entre aquests dos extrems (vegi's la Divina Comèdia de Dant per a més informació). És aquesta debilitat humana d’imaginar la no-vida des del punt de vista de la vida. És una cosa semblant a intentar imaginar-nos l’infinit, el buit o l’eternitat: senzillament, el nostre sistema és completament incompatible amb això, perquè aquest sistema té dos punts de referència (tres segons com es miri) sense els quals senzillament no és: l’espai i el temps, i per tant, l’existència. No podem imaginar l’infinit o el buit perquè es perd tot referent d’espai, no podem imaginar l’eternitat perquè es perd tot referent de temps; no podem imaginar la mort perquè es perd tot sentit d’existència. Què hi ha després de la mort? L’eterna pregunta que l’ésser humà es fa i que cada individu s’intenta respondre. Per a mi: després de la mort hi ha la no-existència i prou, ni buits ni negrors ni inconsciència ni déus ni camps Elisis, perquè tot això implica existència, implica vida i, per tant, descarta mort.

I malgrat tot, que poc important i que fàcil que és viure. La frase era d’Ayn Rand, obviously.