Instauratio Magna

Aquesta imatge és la que apareixia a la Instauratio Magna de Francis Bacon, publicada el 1620. Bacon segurament no pot ser anomenat “científic”, però ni tan sols “filòsof de la naturalesa”, terme més apropiat per aquella època. La seva contribució al camp de la ciència no va ser cap teorema, ni cap estudi sobre un fenomen concret (com Gilbert), ni una nova filosofia de la naturalesa (com Descartes), sinó una nova concepció del terme, un programa que servís per a arribar a la veritat de com funciona l’univers, quines lleis el regeixen. El que pretenia era abandonar el to especulatiu i la falta de rigor i autocrítica per aconseguir anar acumulant coneixement sobre cadascun dels fenòmens que s’hi contemplen i arribar a concebre el seu funcionament global. Per això, defensava, entre d’altres, dues coses molt important que han marcat de forma determinant la mentalitat occidental quant a la concepció del món (que no és poca cosa i que té influència sobre moltes altres coses): l’empirisme i, sobretot, l’avenç. Sobre l’empirisme, poca cosa cal dir; el mètode cartesià va assenyalar posteriorment cap a aquesta direcció, ja que l’empirisme rebutjava l’especulació i la divagació i marcava la diferència -malgrat que no es va donar immediatament- entre ‘fiosofia’ i ‘ciència’, és a dir, en termes cartesians, entre la branca que estudia la res cogitans i la que estudia la res extensa, fins aleshores perillosament barrejades.
Però al que jo anava era al canvi de mentalitat lligat a l’avenç. Fins aleshores, els filòsofs de la naturalesa renaixentistes havien estat intentant reelaborar el model clàssic, l’aristotèlic, redefinint allò que els semblava perfilable de la concepció tradicional del món supralunar i infralunar i els quatre elements. Bacon va proposar no només canviar per complet la concepció del món, sinó anar més enllà del que s’havia arribat fins aleshores.
Les columnes d’Hèracles marcaven la fi del món conegut, és a dir, del coneixement. Hi havia una inscripció: “non plus ultra”. A la il·lustració, un vaixell es fa a la mar traspassant-les. Plus ultra id.
La filosofia de la ciència no és menyspreable pel fet que la concepció de l’univers que fa no sigui certa. S’ha de considerar en el context en què va ser elaborada. Va arribar un moment que el coneixement havia avançat tant que l’aristotelisme es feia insostenible, i per això es va fer una gran reforma, una instauratio magna.
La política del nostre país i d’Espanya està ancorada a l’aristotelisme polític. Potser ja va sent hora que inventem la ciència moderna i ultrapassem les columnes d’Hèracles.