Tot sigui per l’estat del Malestar III

CiU
L’afirmació d’ahir segons la qual CiU és un partit de centres venia fonamentada en el coneixement que tinc del seu discurs. I de fet en bona part ho segueixo pensant, però el cert és que de les propostes que tenen relació amb l’eix dretes – esquerres no n’hi ha cap que parli de conceptes “morals” (religió, família, prostitució, eutanàsia...), sinó que totes pertanyen a l’àmbit econòmic, i sempre des d’una òptica socialdemòcrata –com tots els partits amb veu al Congrés. L’única cosa bona de CiU en aquest terreny des del meu punt de vista (i mostrant una enorme generositat) és que les seves atencions socialistes no se centren exclusivament en els més pobres –això de “més desafavorits” em sembla un terme molt sovint erroni i propi d’aquesta moda del “políticament correcte”-, sinó que també promou ajuts als empresaris (aclariment: no em sembla gens bé que s’hagi d’anar a cop d’ajut i, en definitiva, de redistribució de riquesa, però partint de la base que no hi ha ningú en la classe política actual que tingui intenció de canviar-ho, quant menys “redistribuïda”, millor). A més, és dels pocs que, sense aferrar-se com desesperats només al discurs de la justícia social (recordem, amb aquell concepte tan subjectiu de “justícia”), mantenen paral·lelament –encara- el del mèrit, l’esforç i la competitivitat.

El programa electoral de CiU té tres apartats.

Primerament, l’apartat del nacionalisme (per fi algú que sap distingir entre l’esfera nacionalista i la social). És cert que CiU no té un discurs declaradament independentista, però és sabut que l’independentisme és una opció majoritària dins la federació –crits d’independència després del discurs de Duran a la festa Jove de CiU. Malgrat això, sempre és a primera línia de foc quan es tracta de defensar Catalunya; al cap i a la fi, l’independentisme només és significatiu respecte altres models sobiranistes quan es tracta de trencar amb Espanya, cosa que ara mateix no fa ni tan sols ERC, que ha fet president de Catalunya el líder andalús d’un partit que és la branca catalana d’un d’espanyol (fa poc d’independentista, la veritat).

La segona via de què parla el programa és la socialista. Ja n’he parlat abans: em sobren els ajuts de tot tipus per totes les coses, qualsevol mena d’intervenció de mr. State en qualsevol afer, sigui fent anar calés amunt i avall o sigui impulsant o promocionant coses (conductes mediambientals, la cultura a l’exterior, etc.; no us confongueu: defenso la meva cultura, però no crec que ni ella ni cap altra necessiti anar-se anunciant pel món... tenim clar el concepte “cultura” o encara el confonem amb el concepte “marca comercial”?). D’aquest apartat, doncs, i amb la intenció de no repetir el mateix a cada article, només destacaré allò que és diferent i que se surt una mica del rotllo socialista, i és la menció a la justícia. La justícia també mereixerà un llarguíssim article per a ella sola d’aquí un temps, però ara faig una breu síntesi de què en penso: s’han de regular només les coses que amenacen la llibertat de la gent. Per tant, necessitem lleis (no som bèsties que campen per un món solitari, sinó que vivim en societat), però no calen, per exemple, lleis que regulin la quantitat de grans d’arròs que ha de contenir el plat que ens prenem per dinar. Les lleis comencen sent garantia de llibertat i, a partir d’un punt concret, comencen a ser opressores de la llibertat. Per tant, la legislació s’ha de limitar a aquelles coses que afecten la llibertat de les persones. Per entendre’ns, ha d’existir una llei que parli de com es castiga un assassí, un violador o un lladre, però no una llei que determini on es pot fumar i on no, qui es pot casar amb qui o quants dels nostres diners hem de regalar al veí (impostos, en diuen): tot això restringeix la nostra llibertat. Després d’aquesta síntesi poc aconseguida, remarco que al programa de CiU hi ha una referència a la seguretat (pilar bàsic de garantia de llibertat) i a la justícia (no la “justícia social”, sinó la de debò, la de castigar els que violen la llibertat d’un altre).

La darrera via coincideix força amb una que ja havia tocat de passada amb l’article de C’s, una revisió (si no reforma) de la llei electoral. Com C’s, parla de llistes obertes i limitació de mandats. Hi afegeix el respecte a la llista amb major representació i suport democràtic (és una vergonya que la cinquena força més votada estigui al govern de Catalunya i, en canvi, la primera estigui a l’oposició), el dret a decidir (seguint amb la línia ja iniciada amb la conferència de la Casa Gran del Catalanisme i la manifestació de l’1-D) i un major ventall d’opcions polítiques (cosa que no entenc, ja que depèn inevitablement de la iniciativa ciutadana, no dels partits polítics ja existents).

Ja per acabar, només dir que les propostes electorals de CiU vénen acompanyades d’una carta encapçalada per un benvolgut/da i el nom del votant on s’explica l’eix central de la campanya, el “respectaran Catalunya”, animant al vot en clau catalana per a fer front a l’hegemonia espanyolista de PSOE i PP.

Apunt final: CiU no utilitza els termes “dretes” i “esquerres” (és una de les formacions amb una composició més heterogènia, dins la qual hi ha moltes faccions que superen aquesta dicotomia tan simple; probablement CiU sigui el partit que més viu la bidimensionalitat de la política actual, havent superat la classificació tradicional).