S’han preguntat mai què és el temps? Com el definirien? Evidentment, tots tenim interioritzada la noció de temps a nivell efectiu, però, i a nivell conceptual?
Si algú em demanés què és el temps segurament respondria alguna cosa com “la mesura de l’estat de la matèria”. És la conclusió a la qual arribo cada vegada que em paro a intentar imaginar-me el temps: no es pot concebre sense l’existència de la matèria. Si posem per cas un univers sense matèria, un buit infinit (infinit i incomís*, s’entén, ja que en tant que buit és absurd aplicar-hi nocions de mesura, ni tan sols negatives), la mesura del temps és impossible, ja que no hi ha cap element de referència. I quedi clar que no parlo d’un buit intermitent –matèria existent en l’instant abans del buit i en l’instant posterior- on, si bé no podríem mesurar numèricament el temps del buit, sí que podríem ubicar-lo cronològicament: 1 – 0 – 1. No, parlo d’un buit absolut, on el temps fos 0.
Així doncs, el temps va en funció de la matèria –tant és si mesurem el canvi del seu estat o la permanència- i, per tant, quan busquem “l’origen dels temps”, busquem l’origen de la matèria. Cal tenir present que quan parlem de “l’origen de l’univers” no parlem de què va fer-lo tal com és –això és només un canvi de l’estat de la matèria-, sinó de l’origen de la matèria. I aquí topem amb la gran paradoxa: la matèria és sempre la mateixa. Si poguéssim recórrer l’estat de la matèria retrospectivament, què trobaríem? Jo arribo a dues conclusions:
1. Fer tal viatge (més enllà de les impossibilitats òbvies) no ens duria a cap fi (o inici) perquè el no-res temporal (i, per tant, material) exclou el nostre ser.
2. Temo molt que estem treballant en plans diferents: estem aplicant termes humans (“inici” i “fi”) a una cosa totalment diferent. De fet, estem utilitzant termes que serveixen per a mesurar el temps interiorment (quan diem que un fenomen comença en un instant X i acaba en un instant Y estem delimitant una porció de temps) en la mesura del temps exteriorment (el temps en termes absoluts s’ha de definir amb un altre concepte que no sigui el propi temps).
* Del llatí committo, -misi, -missum, “començar”.
5 comentaris:
Uei bones!
Em va fer gràcia veure't ahir al Viena,
Be volia comentar-te que una amiga ha fet un videoclip de la meva cançó Boira i que l'he penjat al blogspot,
Aviam si t'hi pots passar i t'agrada :)
una abraçada molt forta!
bones, he arribat al teu blog i he estat reflexionant arrel de la lectura del text sobre el temps.
Pel que fa a les conclusions que treus podriem estar d'acord, pero penso que el temps no es quelcom mesurable, podem parlar de un moment d'inici de una activitat o de un succés, pero es el moment d'inici de la mateixa, no es pot introduir en el temps, el temps es independent del que pugui passar al nostre voltant, es l'unica "ser" realment independent, ell passa, i nosaltres en podem fer l'us que volguem.
Salutacions!
William això no és en absolut cert (físicament parlant). El temps depèn única i exclusivament de la matèria, o més ben dit, del punt de referència físic i del moviment que aquest segueixi. El temps no passa d'una manera universal.
Un exemple il·lustratiu sobre això el dóna un llibret no sé de qui sobre la relativitat que explica que un home entra en un observatori, al cap de vuit minuts fa un cafè i al cap de vuit minuts més observa pel telescopi la formació d'una taca al sol (la llum tarda 8 minuts a anar del sol a la terra, crec). Si al sol hi hagués hagut un home, a part de morir cremat, hauria vist que mentre sota els seus peus es forma la taca al sol, un home entra a un observatori; al cap de vuit minuts veu com l'home que està a punt d'observar-lo està fent un cafè.
Bé, tot el raonament complet no el recordo del tot, però això lligat a la universalitat de la velocitat de la llum ve a significar que no existeixen els successos simultanis. És a dir. Tot el que faci l'astrònom després d'haver observat el telescopi és posterior a la formació de la taca al sol. Tot el que faci abans d'entrar a l'observatori és anterior a la formació de la taca al sol. Però tot allò que passa entremig, fer el cafè (i el cigarro, preparar el telescopi,...) no és ni anterior ni posterior ja que el transcurs del temps depèn de la velocitat del punt de referència amb què t'ho miris. O alguna cosa així deia einstein...
Fas vacances?
Publica un comentari