Hi ha històries breus i històries llargues; hi ha les que mai no s'acaben. Hi ha coses bones i coses dolentes; hi ha les que ningú no valora. Hi ha rostres bonics i rostres lletjos; hi ha els que sempre recordem bells. Hi ha records dolços i mals moments; hi ha el que mai no ens atrevirem a fer. Hi ha nits de prínceps i nits de dimonis; hi ha les nits en què la lluna torna a ser plena. Hi ha lletres de cançons i cartes enviades; hi ha tot el que he escrit. Hi ha estones de riure i estones de plorar; hi ha les que sempre imagino.
Hi ha, al cap i a la fi, el que som i el que hem fet. Però mai no hi haurà el que ja hem perdut.
Hi ha, al cap i a la fi, el que som i el que hem fet. Però mai no hi haurà el que ja hem perdut.
4 comentaris:
Si som per igual el que som ara i el que hem estat, també hi ha el que vam perdre. En forma de record, en la nostra memòria. Peter Handke diu que és tan real el que sóc com el que seré. És una questió cíclica.
Les coses que hem perdut, si és que quelcom es perd, queden en nosaltres, només canvia el seu format. He entès la frase, però m'ha semblat massa trista.
En vritat, t'he escrit un mail.
Anna
Molt bonic l'últim post.
He conegut aquest blog per un company i m'agradat bastant :)
Jo crec en l'etern retorn, ves per on, jeje. Segur que el que perdem pot ser recuperat algun cop o altre, fins i tot de la manera més inversemblant. Suposo que per això alguns creiem en Déu...
Mai, per més que volguem, arribarem a perdre res. Tot el que ha passat ho recordem, encara que ens faci mal i que volguem destruir-ho. No hi podem fer res, sols congelar-ho en un racó de la memòria.
M'agrada molt el teu post! Em sembla que pensem de la mateixa manera.
Publica un comentari