Donar copets a una pedreta

Els ha passat mai que, passejant pel carrer, han trobat una pedreta a terra i hi han començat a jugar empenyent-la amb la punta de la sabata a mesura que avançaven? Aquest gest, que sembla el més absurd del món, ens aporta utilitat. Si no fos així, no l’hauríem fet. Jugar amb aquesta pedreta ens aporta entreteniment, diversió, fins i tot, i podem considerar-ho una mínima expressió de plaer. L’estàndard dels éssers humans, el seu objectiu permanent (conscientment o inconscient), és la felicitat. Tota acció humana va encaminada –o pretén fer-ho– a aconseguir la felicitat. I quan parlo de felicitat, em refereixo –evidentment– a la felicitat de l’individu subjecte de les accions que la persegueixen. Mai no fem res que provoqui felicitat o benestar a un altre i que no ens en provoqui a nosaltres. Únicament en un aspecte es poden diferenciar les accions so-called “egoistes” i “altruistes”: les primeres impliquen com a beneficiari exclusivament el subjecte i les altruistes, a més del subjecte, donen felicitat a altres persones. En aquest segon cas, cal aclarir que no és que l’instrument de felicitat es faci extensiu a altres persones, sinó que aquest instrument és precisament l’acció de donar felicitat als altres. Aquests “altres” no s’escullen a l’atzar, sinó que solen tenir unes característiques determinades que els fan especialment desitjables per a nosaltres com a objecte a qui donar felicitat per tal d’aconseguir-ne. Els “altres” poden ser un ésser estimat: un fill, la parella, un amic... Persones, en definitiva, que ens provoquen un sentiment d’afecte; un sentiment d’afecte que pot estar provocat per l’estimació –com ens els casos que deia–, per la compassió –podria ser el cas d’algú que decideix condonar un deute a una família que passa vertaderes penalitats per a tirar endavant–, per la solidaritat –seria el cas d’aquell que se’n va a un lloc tan remot com Maputo a ajudar a construir infraestructures o educar els seus habitants. En tots aquests casos, el subjecte arriba a la felicitat a través de la satisfacció (de l’orgull!) que li provoca haver ajudat algú. Pensin quant pagarien per a veure somriure algú que s’estimen.
Ara bé, hi ha un altre tipus d’altruisme, relacionat d’una manera molt diferent amb l’egoisme. Com deia, totes les accions d’un ésser humà van encaminades a aconseguir la seva felicitat –totes les accions, és clar, que siguin fruit de la seva racionalitat, les accions que ell lliurement hagi escollit de fer. A partir del moment que actua seguint, sense haver-ho escollit, les ordres d’algú altre, passa a treballar per a la felicitat d’aquesta segona persona –ja que aquesta escollirà les accions a dur a terme lliurement i, per tant, pensant en la seva pròpia felicitat. Hi ha la possibilitat que l’acció doni felicitat a totes dues parts, però no serà per la raó –que els duria tots dos igualment a fer aquesta mateixa acció en condicions de llibertat–, sinó per casualitat –el benefici de la part esclavitzada no és imprescindible per a l’assoliment de la felicitat de la part esclavitzant. Hi ha, doncs, qui, en una fal·làcia repugnant, aprofita la predisposició de l’ésser humà a donar felicitat als altres per a aconseguir-ne per tal d’esclavitzar-los i fer-los treballar en favor de la seva felicitat –s’entén, del subjecte de la fal·làcia. Quan algú idea un patró d’altruisme en què no queda marge als individus per a la lliure elecció, actua pensant únicament en el benefici que en traurà. El problema és que hi ha molta gent que no s’adona que l’altruisme exercit lliurement és una acció encaminada a beneficiar el propi individu, i acaba associant l’acció de donar felicitat als altres al bé, sense veure que aquesta acció és bona en tant que els fa feliços a ells mateixos. Per això, quan arriba algú proclamant que el que hem de fer és sempre donar-nos als altres, hi accedeixen sense preocupar-se més de la seva felicitat: i es converteixen en esclaus al servei de la felicitat d’aquell que se n’ha aprofitat. Coneixen algun expert en fal·làcies esclavitzants? Bé, pensin en qui els diu que han de pensar sempre en els altres.

Aquest és el mecanisme de funcionament dels humans. La recerca de la felicitat és quelcom natural i innat de tots i cadascun dels individus i, per tant, cada individu té i ha de tenir el dret de buscar-la, i aquest dret s’ha d’exercir en les condicions en què va ser donat: la llibertat –no pot ser d’altra manera. Busquem la felicitat i totes les nostres accions van encaminades a aconseguir-la. A vegades sembla que tot l’esforç vagi encaminat a una altra cosa –qui hauria de dir que el missioner que se’n va al Senegal va a buscar-hi la seva felicitat! –, però la felicitat del subjecte és sempre darrere de cada una de les seves accions. Fins i tot de donar copets a una pedreta.