Molt sovint em pregunto per què hi ha tanta gent que defensa l’Estat del Benestar. He constatat que molts creuen sincerament tenir el deure moral -reconvertit en legal i estès a tothom- d’ajudar els que tenen menys diners. He arribat a la conclusió que aquest deure moral respon a la idea tan difosa pel manual del políticament correcte que s’ha de pensar sempre en els altres (vegi’s l’últim post per a més desengany sobre el tema). No tinc absolutament res en contra dels deures morals mentre siguin autoimposats (i.e., responguin a la pròpia moral). El que no he aconseguit entendre és per què un deure moral ha d’esdevenir un deure legal. Si algú sent estar moralment obligat a ajudar algú més desafavorit, res no li impedeix fer-ho, però no és necessari fer extensiu aquest deure a tota una societat, per molts individus de la qual serà únicament un deure legal. La meva curiositat, no obstant, no queda apaivagada aquí, i en seguir investigant he topat també amb un extens grup de gent que és defensora del dret (moral?) de rebre ajuda d’aquells que són més afavorits. Uns i altres han donat cobertura a tota aquesta moralitat -potser majoritària, però no unànime- creant el concepte de responsabilitat social. Aquesta és la resposta que sempre rebo quan em dedico a interrogar diverses persones sobre per què creuen que la redistribució és una cosa bona, per què els sembla bé que se’ls prengui una part del que legítimament, amb el seu esforç i sense l’ajuda de ningú han guanyat perquè se’n beneficiï algú que ni tan sols coneixen.
Sembla ser que aquells que són més afortunats i guanyen més diners (jo més aviat diria que són més treballadors i per tant guanyen més diners, però vaja, és una qüestió de conceptes en què ara no entraré) són responsables del benestar d’aquells que són més desafortunats i en guanyen molt pocs (o que no foten ni brot i, és clar, ningú no vol pagar-los més de quatre duros per la seva feina). Quan hi ha algú dormint en un banc o en un caixer automàtic, és culpa de la societat. Quan hi ha algú que es posa malalt i no té diners per a pagar-se el metge, és culpa de la societat. Quan hi ha algú que ha estat acomiadat per no ser prou eficient, és culpa de la societat. Quan hi ha algú que s’ha dedicat tota la vida a fer un art que no ha tingut èxit i no li ha reportat cap benefici econòmic, és culpa de la societat. I, és clar, quan tens la culpa d’alguna cosa, et toca pagar. Bé, la pregunta és: per què és culpa de la societat? No depenia de l’individu que dorm al caixer automàtic haver-se gastat els diners en un lloguer en comptes de en drogues? No depenia d’aquell malalt haver-se preocupat de pagar-se una mútua en comptes de sortir de festa cada nit? No depenia d’aquest treballador haver fet la seva feina com se li exigia en comptes de passar-se les hores fent-la petar amb els companys de l’oficina? No depenia d’aquest artista haver buscat una feina que li donés diners per a viure i deixar el seu art per les estones lliures? Per què toca a la resta de la societat pagar un pis pel qui no treballa, un metge pel qui no preveu, un sou pel qui no és eficient i una beca pel qui fa una feina que no interessa a ningú? Per la responsabilitat social.
Permetin-me que els mostri la definició que dóna el IEC a la paraula “responsabilitat”: Capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.
Donat que jo (com tots vostès, espero) sóc un individu, no em puc responsabilitzar de tot el que fa la societat perquè no ho decideixo jo. No vaig ser jo, per exemple, qui va gastar-se els diners en drogues en comptes de gastar-los en un lloguer: va ser aquell personatge que està dormint al caixer de la cantonada. Vist que jo no tenia poder d’acció, no sóc responsable de la seva decisió, ergo, no n’he de pagar les conseqüències. Senyors, el concepte “responsabilitat social” és una contradicció de termes. Un és responsable del que fa un mateix, i there is no such thing as a collective brain*. I si no podem pensar tots com un de sol, no ens podem responsabilitzar tots del que fa un de sol.
Jo no responc de la societat.
* Ayn Rand, The fountainhead. Trad.: No existeix una ment col·lectiva.
Permetin-me que els mostri la definició que dóna el IEC a la paraula “responsabilitat”: Capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.
Donat que jo (com tots vostès, espero) sóc un individu, no em puc responsabilitzar de tot el que fa la societat perquè no ho decideixo jo. No vaig ser jo, per exemple, qui va gastar-se els diners en drogues en comptes de gastar-los en un lloguer: va ser aquell personatge que està dormint al caixer de la cantonada. Vist que jo no tenia poder d’acció, no sóc responsable de la seva decisió, ergo, no n’he de pagar les conseqüències. Senyors, el concepte “responsabilitat social” és una contradicció de termes. Un és responsable del que fa un mateix, i there is no such thing as a collective brain*. I si no podem pensar tots com un de sol, no ens podem responsabilitzar tots del que fa un de sol.
Jo no responc de la societat.
* Ayn Rand, The fountainhead. Trad.: No existeix una ment col·lectiva.
15 comentaris:
Tens raó, l'ergo és una cosa molt seriosa
Apreciada Nausicaa,
Sé que no t’agrada gens que la gent opini sobre tu al teu blog i només t’interessen les opinions que s’hi incloguin en relació al contingut del que escrius. Però el que de cops escrius aquí voreja la radicalitat (això ja m’agrada) i fins i tot la depassa (un bon exercici intel•lectual com qualsevol altre … si només és això) de forma que, tota vegada que qui ho escriu no és una màquina, és lògica una certa reacció que t’imputi, òbviament, l’autoria personal del que escrius i, en conseqüència, aquesta reacció es dirigeixi a la personalitat que crea aquests texts. D’altra banda, la notable dosi d’exhibicionisme que inspira la major part dels blogs s’exposa a aquesta circumstància. Entenc que et resulti incòmode i pretenguis esquivar aquestes reaccions amb tot tipus d’arguments, però també pots assumir-la com a inherent al propi fet blogger. No ?
Així doncs, tu decidiràs si em publiques o si no, com a propietària única d’aquesta potestat, i en qualsevol d’ambdós casos donaré per ben empleada l’estona d’aquest tecleig (això també vaig assumir-ho com a inherent després de les primeres picors al ser censurada manta vegades al blog del Sostres, on hi vaig anar a parar a través teu, tot i escriure sempre amb absolut respecte i total manca d’ofensa o insult, només per discrepar del que ell allà escrivia i, el que a mi em sembla encara més transcendent, d’allò que pensava o volia que penséssim que pensava).
Dic tot això perquè segueixo el teu blog amb interès franc des de la seva creació, doncs sempre m’ha generat ambivalències contradictòries d’emoció. No t’amago que, també, m’he reconegut molts cops en tu quan tenia la teva edat (i aquí rau una part important d’aquesta afecció meva a seguir-te), però això sí que seria excessivament llarg d’explicar per aquí.
És així que en aquests darrers mesos m’ha semblat detectar en aquest blog una dinàmica molt més serena, similar d’alguna forma a la dels primers temps, que no pas en una època excessivament polititzada on em sentia força incòmoda (no per la ideologia --et ben asseguro que sóc una dona "altament polititzada"-- sinó per la tonalitat dels pronunciaments). I és per això que darrerament buscava temps i ocasió per a tornar-hi a escriure. En aquesta època estival he trobat el temps i vet aquí que els teus darrers dos post han estat l’agulló que m’hi ha ofert l’ocasió.
Llenço, doncs, aquí les meves opinions per considerar que poden contrastar-se amb les teves i les d’alguna altra lectora o lector, potser.
És ben cert que (al meu entendre i per això estic d’acord amb tu) que l’egoisme ben entès no és nociu. Com tampoc ho és el respirar ni els batecs del cor, doncs l’egoisme forma part intrínseca de la pròpia naturalesa humana, i fins i tot de la condició animal, diria jo, perquè l’egoisme no és altra cosa que la formulació racional de l'instint mateix de supervivència, la força motriu que mou tot bitxo vivent.
Tota experiència viscuda individualment (i fins i tot les col•lectives són també viscudes individualment per cada un dels integrants de la col•lectivitat), té origen i final en un mateix. Aquesta afirmació pot semblar quasi quàntica, però la vida no és altra cosa que allò que una viu, no sé si m’explico. Tothom és autor dels seus actes i, a poc que ens deixin, sempre triem l’opció de fer allò que més ens satisfà, que més ens interessa, que més necessitem.
Tothom té la seva frase que comença per "Allò que més ens diferencia de la resta d’animals és …" Després de milions d’anys hem anat aconseguint que cada cop ens diferenciïn més coses de la resta d’animals, així que la panòplia de possibilitats d’acabar aquesta frase és immensa. Jo m’acullo a fer-ho amb els sentiments i les emocions. D’una certa alçada, elaboració i evolució, és clar, si no arribaríem a la conclusió que fins i tot una ameba també té sentiments, entén-me.
Però al costat de l’egoisme, de primera naturalesa l’ésser humà també té molts d’altres impulsos. Només cal sotmetre’ns a situacions extremes, com ara una guerra, per exemple, per tal d’experimentar una mutació regressiva que els fa aflorar tots, el primitivisme més vil de la condició humana desfermada, que mata, espolia, viola, traiciona, arrabassa i comet qualsevol atrocitat amb esfereïdora facilitat, talment que animals salvatges. Tal com érem en originen, de fet.
Si ja no som així és perquè al llarg dels mil•lennis hem anat aprenent, més o menys, a controlar aquests impulsos que es justifiquen en l'instint de supervivència, en l’egoisme primigeni. I això ho hem fet des del moment en que vam deixar de ser llops esteparis per a ser comunitat, i vam començar a civilitzar-nos, és a dir, a configurar la nostra civilització, bona o dolenta (això està en constant revisió, pràctica i moral) però és la nostra. Però el llop segueix allà, amagat sota ingents capes d’evolució ètica i racional. Però a la mínima ocasió … "homo homini lupus", això ho entens bé, oi, Blanca ? ;-)
I em va bé dir aquí "home", perquè jo sí vull ser acusada de feminista, i què ? Doncs penso fermament que la feminitat porta implícita una major dosi, que no pas en l’home, de l'ingredient bàsic que ens ha fet avançar com a espècie: els sentiments. Probablement aquesta ponderació sigui deguda al fet biològic de la maternitat, que vincula un ésser amb un altre de forma física, no només emocional. I fixa’t que en l'anterior post, a l'hora de fer l’assaig de trobar una excepció a l’egoisme consubstancial del que abans parlava, només ha sortit aquest: allò que una mare està disposada a fer pel seu fill.
Si els homes d’avui en dia (va, concedim-ho, si més no en termes molt generalistes) han aconseguit equiparar-se a les dones en aquest aprehensió d’un afecte paterno-filial que no els ve pas per via fisiològica (l’espasme coital no dona tant de sí com la gestació durant nou mesos en les pròpies entranyes), és justament per això, per l’evolució dels sentiments. I és aquesta la gran aportació, discreta i silent, gens racional ni intel•lectual, però constant i sòlida com la mateixa base rocallosa del planeta que ens suporta, que els sentiments venen fent a la nostra espècie humana: distanciar-nos de l’egoisme primigeni i essencial. Si més no, matisar-lo, modular-lo, desactivar-lo com a obstacle per a la convivència tribal i després col•lectiva i finalment social. I opera igual amb la resta dels impulsos animals que rauen controlats sota l'individualisme al que, malgrat tot, estem condemnats (naixem i morim sols).
I aquest és el missatge que volia deixar-te aquí, Nausicaa, després de tot aquest temps de contemplar l’evolució d’aquest blog i, per tant, de tu mateixa que ets qui el fa.
Així que, i ja per a acabar, em permeto de deixar aquí no un consell, ni tan sols un suggeriment, sinó una rotunda constatació d’aquesta "femme âgée": és imprudent i perillós quedar-se encallada en la raó i la racionalitat.
L’objectivitat, l’empirisme, l’esperit científic, són un procés imprescindible per tal d’avançar tecnològicament com a espècie "faber", aconseguir cada cop majors i millors comoditats i ampliar constantment l’horitzó del coneixement, fet aquest al que estem justament obligats com a única espècie animal capaç de comprendre la Natura amb una certa fondària.
I el debat, la contradicció, el diàleg, el contrast objectiu d’idees en la recerca honesta de la raó són l’ús més sensat de la intel•ligència de què estem dotades.
Fins i tot la retòrica, la dialèctica de la provocació, l’extremisme demagògic pot resultar un divertiment intel•ligent i gratificant com a gimnàstica mental.
Però no cal oblidar mai que hi ha una sola racionalitat però, malauradament, mai hi ha una sola raó, sinó diverses. Hi ha una sola llei de la gravitació universal, però les coses cauen totes de diferent manera.
No hi ha mai una sola raó, no, així que extremar-ne la convicció resulta sempre extremament perillós. "Los sueños de la razón … producen monstruos".
És així que, en la meva experiència (si d’alguna cosa pot servir a qui em llegeixi, especialment a tu, que és qui em mou a escriure aquí), la racionalitat és extremadament útil i eficaç però, alhora, altament nociva i contaminant si es descontrola (una cosa semblant al que passa amb la radioactivitat, saps ?)
Està bé pensar i pensar molt i resulta excitant i complaent endinsar-se pels camins de la intel•lectualitat més extrema i radical. Però no cal oblidar mai els sentiments. No creixen sols, cal cultivar-los. Si una es descuida, aquesta capacitat es rovella enseguida. Et ben asseguro que hi ha infinitat de persones que ni tant sols saben el que són, els sentiments, per estranya que sembli aquesta afirmació.
La racionalitat és immillorable com a documental, però busca, per definició, establir línies de divisió classificatòria que ofereixen una imatge de la vida en blancs o en negres. La tendresa, l’afecte, les emocions, l’amor … son els colors i la sal de la vida.
No cal oblidar-ho mai. I cultivar-ho sempre. Abans no sigui massa tard.
Una s’hi juga la vida, creu-me. Els colors de la vida.
Una abraçada.
Teano de Crotona.
PS: Per cert: si algú creu que no he abordat l'assumpte de la "Responsabilitat social", amb molt de gust li destacaré els paràgrafs en que ho he fet.
Blanca, tornaré a aclarir-te el comentari del post anterior perquè veig que insisteixes, i més que no està d'acord amb mi, crec que no acabes d'entendre'm.
Fixa't en una frase que havia apuntat: "la raó altera els instints". Dius que les dones, al posseir la raó, podem decidir per nosaltres mateixes, a diferència de les femelles. Segurament és cert en molts aspectes de la vida, però no en el de la descendència. L'ésser humà no deixa de ser una espècie més. Ens treuen els queixals del seny perquè ja no els necessitem, tenim menys pèl degut al clima i caminem amb l'esquena recta com a conseqüència d'una nova alimentació (entre altres coses). Per tant: si la naturalesa actua en totes aquestes coses, i moltes més, perquè no hauria de fer-ho en l'esperit maternal? Tenir un fill no és un acte egoista, és un instint de supervivència, és una necessitat de deixar constància. La protecció maternal és un do diví, precisament per això els homes no tenen rellotge biològic ni necessiten un fill com qui necessita menjar. És només l'home, en tot cas, qui pot decidir si li ve de gust tenir un fill, cuidar-lo o no. Justament per aquest fet moltes parelles trenquen: perquè la dona demana fills i l'home no és capaç de donar-li.
Un altre tema és que hi hagi mares que decideixin no tenir fills (no són la majoria, ni molt menys) o que, al tenir-lo, no se'n facin càrrec. Aquí és on intervé la raó que, amb el seu poder, ha alterat els instints i, fins i tot, ha aconseguit assassinar-los. Per això una lleona no abandonarà mai la seva cria en un contenidor fruit de l'alcoholisme.
Jo tampoc volia fer un tractat de biologia, només demostrar que si una mare té aquest instint, aquesta qualitat innata, també ho pot tenir un amic o, fins i tot, un pare. I per cert, Teano de Crotona, tant me fot que m'acusin de feminista. Era ironia, no sé si ho havies notat.
Pel que fa al teu últim post ja en parlarem. En tinc ganes. Ens veiem aquesta nit. Fins després!
Anna
Crec que no s'hauria de fer extens a l'àmbit legal un deure moral que ens imposem nosaltres mateixos.
Personalment, no crec que per obligació haguem de destinar part del que guanyem a gent desfavorida PER LLEI. Si ho fem, cosa que està molt bé, ha de ser perquè així ho volem, col·laborant amb ONGs..., no pas per obligació.
Només t'ha quedat citar alguna frase de Max Stirner a "L'únic i la seva propietat", una lectura molt recomanable a la teva edat.
Teano, he hagut d'agafar un paper per anar-me apuntant tots els comentaris que se m'han acudit a mesura que llegia el teu comentari, així que et desenvolupo punt per punt el que m'hi he escrit:
1. És cert que no m'agrada que la gent opini sobre mi en aquest espai, però també ho és que el que escric és un reflex de mi i que, per tant, moltes vegades és inevitable. Des que vaig habilitar la censura (que com veus, ara per ara torna a estar desactivada) dec haver esborrat tres missatges com a màxim, i era perquè eren o realment ofensius o opinions sobre el meu aspecte físic (que sí que no té res a veure amb el que escric). Les crítiques, sempre que ha depès de mi, les he publicades (ho saps millor que ningú).
2. M'ha agradat això de "formulació racional de l'instint mateix de supervivència", em sembla una definició molt encertada.
3. M'ha sorprès moltíssim que diguessis que ja no matem ni espoliem ni violem ni traim quan els pitjors crims de la humanitat s'ha comès al segle XX i no per una qüestió de vida o mort, com deuria ser el cas dels nostres avantpassats llobins. De tota manera, crec que, arribada al brutal punt de salvatgisme del segle XX, l'espècie humana ha pres consciència del seu poder. El liberalisme intenta encaminar-lo de tal manera que l'individu pugui seguir "exercint" el seu instint de supervivència racionalitzat de manera civilitzada -com dius tu-, és a dir, sense que ningú ens mati, espoliï, violi, etc.
4. Considero que l'amor als fills (Anna, amb tu ja ens barallarem sobre el tema tot sopant) ve determinat en última instància per la raó -si bé l'instint segurament ens hi predisposa enormement. Però bé, d'això ja vaig dir què en creia, i a més jo no deia que l'amor parento-filial provingués de la raó, sinó que ens fa actuar egoistament donant felicitat als que ens estimem. A més, això de dur la criatura a les entranyes, etc., etc., em fa pensar: d'on ve l'amor maternal d'una dona que ha adoptat?
5. M'espanta MOLT que em diguis que "és imprudent i perillós quedar-se encallada en la raó i la racionalitat". Em sembla que la raó porta seguretat i que deixar-se guiar pels sentiments pot ser molt temerari. Personalment, procuro actuar racionalment acceptant el condicionament que em provoquen els meus sentiments (que, també sigui dit, són molt racinoals, t'ho asseguro).
6. Suposo que quan parles d'extremisme demagògic m'he de sentir al·ludida. Doncs bé, no crec que el que proposo tingui res d'extremista; una coas ben diferent és que quedi molt allunyat de la teva posició ideològica -potser ets tu qui està desubicada. I sobre la demagògia, no crec que els meus arguments siguin irracionals ni estar intentant solucionar la vida de les masses sense tenir en compte què pensen. Més aviat proposo un sistema on, precisament, l'única que compta és què pensa cada individu.
7. Finalment, estic totalment d'acord que "los sueños de la razón producen monstruos". Suposo que al·ludeixes la fal·làcia socialista, no?
Una abraçada i m'alegra constatar aquesta fidelitat al que escric.
T’agraeixo amb afecte el temps que has dedicat a respondre’m. És una correspondència que aprecio molt especialment.
T’agraeixo també la noblesa dels teus criteris censors en aquest blog que aprofito per a certificar públicament i que, a més, plenament comparteixo doncs si alguna cosa bona té aquest medi és la confrontació d’opinions i raons de forma exclusivament literal, és a dir, amb total aïllament i independència de la resta d’aspectes, començant pel físic. L’ofensa i l'insult les detesto, són impròpies i fins i tot indignes d’un àmbit de mínima civilitat com és aquest i, per tant, les considero residuals i, certament, excluibles.
Aquí van les meves matisacions i aclariments de contrarèplica.
A l’apartat 3: Si ho has entès així, comprenc que et sorprengui (i purgo el meu desencert de redacció en aquest punt) ja que, amb tota franquesa, no pretenia afirmar que els humans ja no matem ni violem ni traïm ni cometem tot tipus d’intent d’anorrear i vexar el que tenim davant. Ans al contrari, lamento profundament que encara estem tan lluny d’aquest estadi perquè, certament, el segle XX ha estat farcit d’atrocitats com cap altre (bé, d’això que el darrer segle sigui el més de quasi tot també en podríem parlar una estona) i per això vaig posar precisament l’exemple de la guerra. Vegis, si no, totes les aberracions que es van cometre fa quatre dies als Balcans, i no només pels militars i milicians, sinó per la pròpia població civil sotmesa a un escenari terriblement extrem, per citar només un cas proper cronològicament i geogràfica.
Pretenia només posar de manifest que, en els nostres segles i en estat de repòs i, sobre tot, de pau, el nostre grau de civilització és sensiblement superior també al de qualsevol altre temps anterior. Per contra, i aquesta era la idea, per molt que passi el temps i avancem, si ens sotmeten a un entorn circumstancial que s’endugui tot l’abric acumulat (al meu entendre, i aquesta era l’altra idea, fonamentalment emocional), de forma que ens veiem despullats de totes les capes de sentiment fins que només quedi una sola estimació, la pròpia, l’egoisme primigeni descarnat, llavors tornem a ser uns llops famèlics.
Dit més simple: tot i naturalitzar l’egoisme i acceptar-lo sense eufemismes, estic fermament convençuda que la nostra espècie ha anat evolucionant (s’ha anat "humanitzant", si se’m permet la redundància) quan, sense negar-lo, ha anat també cobrint aquest instint tan fortament individual amb capes i capes de sentiment emocional, controlant-lo així, fent-lo més convivible, matisant-lo a favor dels altres.
Li dono encara una altra volta: l’amor i la tendresa, per exemple, per molt que tinguin l’arrencada en l’egoisme i l'interès propi (totalment d’acord), no podrien haver existit mai sense el cultiu dels sentiments entre els humans que ens permet vèncer la inèrcia natural centrípeta per a allunyar-nos una mica de nosaltres mateixes i apropar-nos a la persona amb qui l’experimentem.
Al 4: És molt interessant la pregunta que (et) planteges en relació a l’origen de l’amor envers els fills presos en adopció. Donaria per tot un altre capítol francament profund. Només apuntar unes referències per tal de no encetar-lo gaire més ara i aquí. L’adopció de cries també es produeix en d’altres espècies del món animal (tot i que amb altres causes i per altres processos) i amb resultats similars, és a dir, la plena equiparació emocional amb els fills naturals.
Apretem-ho més: sí ? plena equiparació ? Si no podem parlar sense fer-ho de forma políticament correcta no ens entendrem, així que em declaro d’entrada convençuda, ferma militant, defensora i emotiva admiradora de l’adopció, per moltíssimes raons de diversa naturalesa que ara seria tan llarg com innecessari exposar aquí. Salvat això (per a poder parlar ara obertament sense que ningú em malinterpreti) apunto el que volia dir i pessigo la pregunta de la Blanca per a desdoblar-la en una altra: no només d'on, sinó QUAN ve l’amor maternal d’una dona que ha adoptat ? Vull dir que amb els fills naturals això ve de fàbrica, és a dir, ja des de la pròpia gestació sentint-lo al ventre, quan veus les primeres ecografies, quan te’l posen als braços, encara ambdós units pel cordó umbilical i ple de sang, quan li dones el pit per primer cop … Però en l’adopció, quan ve aquest amor ? Quan apareix ? Quan comences a fer papers i encara no saps ni qui ni com serà ? Quan veus la seva primera fotografia ? Quan el vas a buscar ?
El que és evident (parlem de casos i entorns positius i bondadosos) és que quan ja porta un temps amb tu l’equiparació amb un fill natural esdevé total, però per a trobar la resposta a la pregunta que formula la Blanca sobre d'on ve aquest amor, potser cal explorar abans el fet diferencial, és a dir, l'única excepció, la biològica, i cercant el quan potser descobrirem l'on.
Un film que em va fer pensar moltíssim sobre tot això: la tremenda pel•lícula "La decisión de Sophie"
Al 5: I fas bé d’espantar-te MOLT, Nuasicaa. Al meu entendre, és la racionalitat la que porta la veritable seguretat, no pas la raó. Allò tan simple de "pensar abans de fer", extrapolat a tots els nivells de la vida. Perque ja deia ahir que de raons n’hi ha moltes. Ens dona seguretat tenir la nostra pròpia i per això la cerquem. Això és intel•ligent, sensat i, a més, en aquest fet rau la veritable llibertat de les persones, la de tenir un criteri propi i no haver de dependre dels altres per a acostar-se a la veritat ("l’analfabetisme del poble és la millor arma del dictador"). Però aferrar-se llavors excloentment a la raó pròpia, aquest és el perill. De pur obvi, no ? Crec que aquí no estem tan lluny i només ens separa una logomàquia entre les paraules "raó" i "racionalitat".
Però també necessito aclarir que el meu advertiment no era disjuntiu, és a dir, utilitzava el terme "quedar-se encallada en" amb el sentit "exclusivament en". Això no vol dir en absolut abandonar la racionalitat per a viure només seguint els dictats de la nostra capacitat emotiva. Ambdós extrems són perillosíssims i no és això el que deia, em defenso. En el context del que vaig escriure, i més concretament en els paràgrafs següents al que tu cites, precisament faig una exaltació a favor de la racionalitat i el pensament humà. Només suggeria que si la racionalitat no deixa lloc al sentiment, la vida s’escora excessivament només cap a una banda i això és tan perillós com que la càrrega vital se’ns desplaci tota incondicionalment cap als sentiments. Cal trobar aquest equilibri, només això deia. Una altra obvietat coneguda des de fa molt temps per uns quants, a la que ara anomenen "intel•ligència emocional" i en la que, diuen els savis de la psicologia, està la clau de la felicitat dels nostres temps. I fixa’t (si em segueixes permetent la gosadia) que en la teva pròpia afirmació està implícit el perill, quan assegures que els teus sentiments són molt racionals (!?)
Al 6: Doncs no hi havia cap al•lusió envers tu en aquelles paraules, t’ho asseguro. Eren només, com et deia anteriorment, una exaltació a favor de la racionalitat i l’ús intel•ligent del pensament, incloent-hi fins i tot els casos més extrems si s’exerceixen de forma honesta i respectuosa. I respecte la meva "ubicació ideològica", no t’amoïnis, gràcies, que a aquestes alçades la tinc ben cartografiada i en constant, tot i que lleugera, translació. Talment que l’estrella polar que tothom pren com a referència vàlida d’orientació i certament ho és … tot i que amb el pas del temps també es desplaça. I en la meva ubicació em sento ben còmode, malgrat que sovint (i ja hi estic acostumada) això em comporti una certa sensació extraterrestre d’estar a anys llum de tothom, no només de tu, Nausicaa. Com a mínim, 431 anys llum, com la Polar.
I finalment, al 7: No al•ludia a cap fal•làcia, no. La direcció de la frase era molt més explícitament goyesca. Però permet-me aquí que et contesti que qualificar el socialisme de fal•làcia és una afirmació ben subjectiva. Tant com fer-la del liberalisme, i no és una equanimitat simplista. Igual que l’estat liberal, amb tots els seus errors de praxis i doctrinals, ja està superat des de fa un segle, penso que l’estat social també ja està esgotat (degut en gran mesura a tots els seus terribles errors i horrors, certament). Però el grau de reconeixement d’errors i mèrits que ambdós han vessat per sobre el món està encara molt desequilibrat degut a un fet bàsic i essencial, i és que el primer duu davant una bandera que es diu Llibertat (absolutament imprescindible, en això sempre m’hi trobaràs al teu costat). Però aquesta bandera es tan gran (i massa sovint està tan carregada de barres i estrelles) que s’embolica a la cara de qui la porta i li amaga les atrocitats que també s’han comès en el seu nom. I com que el valor de la Llibertat és tan absolut, les eclipsa també ineludiblement per a la immensa majoria. Però anar més enllà d’això seria obrir els tractats d’història per a demostrar el que dic i per això jo prefereixo no fer cap viatge ideològic (ni molt menys doctrinari) de retorn, ni al socialisme ni al liberalisme, i explorar les possibilitats d’un futur món on les nostres capacitats resolguin millor la conciliació entre la llibertat de l’individuo i el benestar col•lectiu, fent que cada formiga sigui feliç i lliure, però que el formiguer funcioni (que al cap i a la fi els individus passem però el món segueix girant, amb els nostres fills i néts a sobre), sense que ningú hagi de dormir en un caixer automàtic (i automàticament sigui considerat un drogadicte) perque no pot pagar un lloguer degut a mil calamitats i infortunis dels quals n’és innocent o no se’n pot sortir.
Un petó.
Teano de Crotona
Uix... hauries de llegir una mica d'història. L'estat del benestar no respon a tota la història mental que t'has muntat, sinó a un moment històric en que el capitalisme va necessitar el recolzament de l'estat (per això el van aplicar governs de dretes, d'esquerres i d'ultradreta).
La resta de coses van per l'estil. Per a mi tu ets societat. I si no vaig i et pegue amb un llibre d'història al cap és perquè la societat ha establerts uns mecanismes que ho impedeixen. Hi renuncies? I no em referesc a que ací escrigues que sí, si no si renuncies de veritat a fer servir les carreteres, les botigues, etc. o els blocs. Fins i tot la llengua en què parles o escrius és una manifestació de la societat.
Ets simpàtica, tanmateix. M'ha fet gràcia llegir-te.
Tal vegada hi ha un error en el seu argument, Nausicaa:
Vostè parla de culpa de la societat, però en realitat no cal utilitzar aquest concepte, el de culpa.
N'hi ha prou de considerar que les habilitats que permeten que un individu assoleixi més èxit que algun atre no són fruit més que de la loteria natural, no han estat triades per ell o ella, sinó que li venen donades arbitràriament. D'igual manera aquells que no estan dotats amb les habilitats per tenir èxit en la societat capitalista, tampoc no són responsables de les seves debilitats. Estic pensant en els individus que han nascut en famílies desestructurades (que ells no han triat) o en els que neixen amb alguna debilitat física o psíquica.
Com que es tracta d'una loteria, podem considerar que atès que qualsevol de nosaltres podria haver tret un número dolent, un número de fracassat, no sembla injust exigir que els més afavorits ajudin als que ho són menys. En realitat aquest argument parteix de la capacitat del que argumenta de posar-se en un lloc diferent d'aquell en què ha tingut la sort d'aterrar.
(Això és una explicació d'anar per casa del que diu Rawls a Political Liberalism. Li recomano).
A veure, Efe de Fenomen, qui hauria de llegir una mica més -o millor- ets tu, perquè tota la "història mental que m'he muntat" no era per a explicar l'origen de l'Estat del Benestar, sinó de la paraula "egoisme", per aclarir que l'ús que en faig jo prescindeix de la visió que en té la moral judeocristiana. Però bé, declarant-te com fas d'esquerres, no em sorprèn que vulguis tergiversar la realitat.
Ja sé com va créixer l'Estat de Benestar, gràcies, i crec que mereixeria una explicació menys simplista que la que tu en dónes, per cert.
D'altra banda, també t'he de dir que no renuncio a les carreteres, les botigues o els blogs, ni tampoc a la societat. Ben el contrari, sóc partidària que hi hagi quanta més gent i més diversitat social, ja que això augmenta l'oferta de pacte que tinc a la meva disposició. Segurament, si no hi hagués japonesos en la nostra societat, jo no podria menjar sushi, i m'encanta el sushi, no hi vull renunciar. Jo no he dit que renunciï a la societat, sinó que no responc dels errors que cometi la resta d'individus que la formen.
Ja veus que no sóc simpàtica, no amb la gent que malversa i altera els meus textos, recorrent a prejudicis per a interpretar-los en comptes de llegir-se'ls amb voluntat d'entendre'ls.
Sr. Anònim, ja pot tutejar-me, sense vergonya. Estic d'acord que hi ha un grup de característiques de cada individu que li són donades per naturalesa. La intel·ligència, per exemple, n'és una. Jo no sóc ni culpable ni responsable ni mereixedora del meu QI, senzillament és el que m'ha arribat genèticament. Ara bé, hi ha tot un altre grup de característiques que depenen de l'individu. L'avenç en una societat capitalista, l'èxit dins aquest marc, depèn en un 98% de la voluntat i un 2% de les condicions intel·lectuals de l'individu (en realitat, les xifres no les he tretes de cap font estadística, és cert, però Beethoven deia que un mestre es compon d'un 98% d'esforç i un 2% de genialitat). La voluntat, apreciat anònim, és el que compta. Si m'ho permets, em posaré a mi mateixa com exemple (diuen que és la millor manera d'il·lustrar, ensenyar amb el propi exemple): no depen de la meva intel·ligència fer dues carreres simultàniament i alhora treballar, sinó del meu esforç. I és cert que ser més o menys intel·ligent influirà en el temps que tardi a treure'm les dues llicenciatures, però suposo que és evident que per a llençar-se a fer això, abans que intel·ligència, cal voluntat i esforç, que com bé saps no estan predeterminats genèticament.
A veure, si comences el post amb un pregunta indirecta, Molt sovint em pregunto per què hi ha tanta gent que defensa l’Estat del Benestar. Els lectors, fins i tot els que et llegim amb bons ulls, interpretem que l'article és una resposta a aquesta pregunta retòrica que et fas. Si no volies fer això, permet-me que t'ho diga, el post està mal construït.
El que et deia sobre l'origen veritable de l'Estat del benestar (la necessitat de crear demanda agregada en un moment en què el mercat no podia assumir la producció) t'ho deia perquè amb aquesta construcció que fas de l'article tu insinues un origen ideològic (en la culpa cristiana, en la caritat, en la mala consciència o en el que vulgues) com a resposta al que tu anomenes un deute moral. Això és el que, vulgues o no, has escrit. I jo he mirat de fer-te veure que t'equivocaves. L'origen de l'Estat del benestar és històric.
El que em respons de la diversitat social (que no sé ben bé perquè la fas sinònim de societat) non c'entra.
De tota manera, continues sent simpàtica. Respondre amb acusacions personals et fa més entendridora.
Veo que sigues con la misma susceptibilidad defensiva de siempre, bien hallada Nausicaa. Esa no me parece una actitud muy práctica en alguien que se dedica habitualmente a someter su opinión a la opinión de los demás. Si no hay una cierta holgura en las convicciones (o en el ahínco en su defensa) la crítica puede comportar un mal rollo insostenible.
Creo que "Efe" ha querido corresponder a tu simpatía (a pesar de que reniegues tú misma de ella) ofreciéndote la suya propia y le has dado con un canto en los dientes a la primera de cambio, haciendo gala así, ciertamente, de tu antagonismo con todo lo social (tómatelo a broma, anda, niña).
Y hablando por fin en serio, al hilo de lo que aquí se da, aporto mi convencimiento de que el Sistema Capitalista necesita del Estado del Bienestar, tanto que sin él se convertiría en insostenible, francamente inviable.
Por eso, con más o menos ponderación, lo vienen aplicando todos los gobiernos occidentales, incluso el más paradigmático en doctrinas del capital. Dime porqué, si no, el gobierno de Bush se está haciendo últimamente una hartáa de intervenir y salvar empresas privadas con dineritos públicos (anatema, lagarto, lagarto, yuyu, pero cómo es eso posible ?!?)
En muchas cosas no comparto tus razones, Nausicaa (ya lo sabes) pero en otras te la doy a espuertas. Y una de ellas es tu afirmación de que la voluntad y el esfuerzo no vienen predeterminados genéticamente (aunque ahí creo que algún experto en mapear cromosomas encontraría fisuras, vamos a darlo por absoluto, venga). La voluntad es lo que cuenta, vale. Toda la razón. Pero cuenta siempre que pueda sumarse y construirse sobre una base mínima (aunque sea el 2 %), no como valor absoluto, igualitario y equitativo. Por eso hace falta introducir en la ecuación algún factor de corrección, no te parece ?
Por ejemplo: en el barrio en el que trabajo últimamente hay un chaval que va sobradísimo de voluntad y esfuerzo. Este año empezará segundo de bachillerato (me chivan sus colegas que saca notas excelentes) y se debate en la duda de si tirar hacia Derecho o hacia Sociología cuando a la hora de acceder a la Uni. Ayer, mientras hacíamos un cafelito en la plaza, me decía, ilusionado, que sería genial no tener que escoger y hacer ambas carreras. Un chaval majísimo, pletórico de esfuerzo, voluntad e ilusión. Tanta, que incluso tiene dificultades para darse cuenta de que ni siquiera podrá hacer una sola carrera. No dos, ni siquiera una.
Porque, además de tu voluntad y tu esfuerzo y tu QI, intuyo que debes tener resuelta la fuente de financiación de tus dos carreras, verdad ? Seguro que contribuyes con tu esfuerzo a ella ¿ pero la asumes toda, la de ambas carreras ? Quizás sí pero, si no te molesta, me permitiré dudarlo. Este chaval se mata trabajando de torero (pero no de los de traje de luces, sino de almacén) de lunes a sábado y el tiempo que le "sobra" lo dedica a sus seis hermanos ya que es mejor que no cuente por aquí dónde está su padre y a qué se dedica su madre porque igual hería la sensibilidad de algunos. Por cierto, este chaval también está encantado con la reducción de los institutos donde cursar el bachillerato nocturno.
¿ Qué hacemos, Nausicaa, con tanta voluntad y esfuerzo ?
¿ Laissez faire, laissez passer y le dejamos solito en su individualidad ?
¿ Los "egoísmos responsables" de Smith son mejor solución a esto que la "responsabilidad social" que tanto detestas ?
Como siempre, el más cordial abrazo.
TEÓN DE ALEJANDRÍA
Efe, he de dir que el meu últim comentari no estava ben argumentat, no perquè no fos lògic i conseqüent amb la meva ideologia o la realitat (que ho era), sinó perquè el tema de què parlo no és el d'aquest post, sinó el d'un que vaig escriure fa una setmana i que encara no he publicat sobre l'egoisme. Així doncs, deixa que et contesti tots dos comentaris, ara sí, fent girar el meu discurs entorn al post de "Responsabilitat Social" i disculpa la confusió.
Fixa't que jo en cap moment no dic que els arguments que s'utilitzen actualment per a defensar l'Estat del Benestar siguin els mateixos que van servir per a instaurar-lo. Quan això va fer-se, efectivament, el "capitalisme" proteccionista i el determinisme social (molt menors ara, especialment el segon) van fer necessària la creació de l'Estat del Benestar per a arribar a una situació més justa. No jutjaré si era o no la millor solució, ja que el resultat del meu judici tampoc no podria canviar la història. En canvi, sí que diré que actualment hi ha molts models alternatius, ben argumentats i elaborats, i cadascun d'ells ofereix un seguit d'avantatges i inconvenients; fent-ne la valoració global, cadascú es fa partidari d'un o altre. Alguns ofereixen tan sols petites variacions del model actual -és el que fan els partits majoritaris (PP, PSOE-PSC, CiU, ICV, ERC...) del nostre aspectre polític- i d'altres grans canvis -és el cas del Partit Comunista o dels liberals. Jo, per raons que ja he exposat moltes vegades, em quedo amb la proposta liberal -llibertat individual, lliure mercat, meritocràcia... ja us ho sabeu, no? Intento, per tant, explicar la meva ideologia i convèncer la gent que és la millor opció. I en fer-ho topo sempre amb una gran defensa de l'Estat del Benestar; com que jo no crec que aquest sigui un model millor que el meu, em preguntava què era el que feia que tanta gent pensés diferent de mi. I resulta que és per aquest deure moral obligatori de la responsabilitat social (amb el qual estic en desacord).
De l'apartat en què et deia que no m'aïllo de la societat no necessito tocar-ne res, només aclarir que la referència a una societat plural va vinculada al precepte liberal de la lliure circulació de persones i és especialment il·lustrativa de com el que és diferent (sigui perquè és una persona que no sóc jo o perquè és una persona que, a més, no és ni tan sols semblant a mi) em beneficia com a individu. Evidentment, no tinc res en contra de la gent amb qui comparteixo cultura, no sóc "isòfoga".
Em sembla que amb això queden contestades totes dues intervencions teves i resoltes les discrepàncies òbvies fruit, d'entrada, del simple fet d'estar-nos referint a coses diverses. A més, t'he fet un avanç de què tractarà el proper post, perquè et puguis anar preparant el contraatac.
Ja veus que puc ser simpàtica, especialment amb la gent que, malgrat tenir un punt de vista diferent del meu, es molesta a prendre's un temps per a llegir-me; i sobretot si en algun moment intenta posar-se al meu lloc i mirar-se les coses des de la meva lògica, encara que sigui per a descobrir quin és el factor que fa que discrepem tant (que és el que intentava fer jo amb aquest post).
Teón, ja saps (crec que per sobrada experiència) que sempre defenso les meves idees amb dents i ungles -diga'm, si no, qui ho farà. En aquest cas, creia que el post havia estat interpretat de manera totalment errònia i no hi ha res que em fastiguegi més que un lector que es llegeix els meus texts amb prejudicis, amb la resposta ja elaborada d'entrada i sense donar-se l'oportunitat de veure i entendre el meu punt de vista. Si a més m'exposa aquest discurs prefabricat i em fa perdre temps tornant a explicar el que ja he dit al post, la mala llet que se'm desperta és considerable. Bé, per culpa d'una confusió meva, creia que em trobava en aquesta situació, d'aquí la "simpatia". No és una actitud anti-social, no, sinó una actitud de debat -amb la mala llet afegida per això que et dic. Però bé, ja ho saps prou.
D'altra banda, m'agrada que em plantegis el cas d'aquest noi que coneixes. Al post jo només posava exemples de gent que no havia aportat aquesta dosi d'esforç i voluntat que coincidim a considerar necessària i imprescindible. Ara em planteges un cas en què, malgrat aquest esforç, el subjecte no aconsegueix tenir èxit en el sistema capitalista (de fet, això encara està per esdevenir, però sobreentenguem que, en efecte, no se'n surt). Bé, tinc la resposta a la teva pregunta -no és la primera vegada que me la fan, i a més ja veuràs que la seva resposta és aplicable a molts altres casos i es regeix per la norma bàsica del liberalisme. Abans de donar-te-la, però, vull que em responguis una pregunta tu a mi. Quina part del meu esforç li he de cedir a aquest noi i per què? És a dir, com justifiques que jo estigui obligada a donar una part del que guanyo a aquest noi per a la seva manutenció? Això és el que passa actualment, jo pago impostos i ell rep o acabarà rebent ajudes econòmiques de l'estat, compensant la seva manca d'aquell 2% de "base mínima" apoderant-se d'una part del meu 98% d'esforç.
Oye, Nausicaa ¿ sabes que m'has gustao mucho en esta última respuesta ?
Disculpa que reproduzca ahora una parte de ella, pero es que me ha encandilado su nitidez y limpieza.
" … actualment hi ha molts models alternatius, ben argumentats i elaborats, i cadascun d'ells ofereix un seguit d'avantatges i inconvenients; fent-ne la valoració global, cadascú es fa partidari d'un o altre. Alguns ofereixen tan sols petites variacions del model actual -és el que fan els partits majoritaris (PP, PSOE-PSC, CiU, ICV, ERC...) del nostre aspectre polític- i d'altres grans canvis -és el cas del Partit Comunista o dels liberals. Jo, per raons que ja he exposat moltes vegades, em quedo amb la proposta liberal -llibertat individual, lliure mercat, meritocràcia... ja us ho sabeu, no? Intento, per tant, explicar la meva ideologia i convèncer la gent que és la millor opció. I en fer-ho topo sempre amb una gran defensa de l'Estat del Benestar; com que jo no crec que aquest sigui un model millor que el meu, em preguntava què era el que feia que tanta gent pensés diferent de mi. I resulta que és per aquest deure moral obligatori de la responsabilitat social (amb el qual estic en desacord)."
Sí señora. Ahí te he entendido bien desde dentro. Guai. Y es que cuando no te pones borde (déjame seguir con la guasa, anda) y dejas que aflore tu simpatía, casi casi caaaaaasi que me convences. ;-)
Si es lo que yo digo, que dejando las garrotas olvidadas a un lado es más fácil entenderse y hasta la discrepancia resulta grata. La pedantería, la vanidad y, sobre todo, la agresividad verbal ( y mucho más la de cualquier otro tipo) a mi me cierran como una ostra. Y por eso sé, con una poca de experiencia que ya llevo a cuestas, que el mejor antídoto es meterle un poco de guasilla, chirigota y sandungueo, créeme. Entonces uno puede verle hasta el cielo de la boca y los empastes al adversario. ¡ Y puede incluso llegar entonces a entenderlo !
Vaya, creo que todo esto ha sonado un poco jesuítico. ¿ No ? ¿ Porqué será ? ;-)
¿ Sabes que de ese párrafo tuyo que te he destacado lo comparto todo ? Sí, sí, chica, todo. Bien, excepto el último paréntesis, claro.
En la búsqueda de grandes cambios no te escondo que yo tiré descaradamente hacia el lado de la hoz y el martillo y la internacional y la patria de los humanos y todo eso. Si tú te lanzas para el lado de las barras y las estrellas, pues ahí estamos: tú en Pinto y yo en Valdemoro. Pero ahora que no nos escucha nadie (léase esto en voz baja y al oído) te diré un secreto: yo hace tiempo que regresé de allí. Síííííí. Porque descubrí que detrás del potente tirón ideológico (tanto de un signo como de otro, exactamente igual) no se esconde ya nada más que un ensimismamiento autojustificante que no lleva a ninguna parte, más que a la confrontación. Y hoy contemplo ambas doctrinas como lo que son, unos verdaderos fósiles (aunque ciertamente atractivos para quien desea con fervor un mundo mejor, según la sensibilidad de cada uno). Pero fósiles al fin y al cabo que no nos van a resolver ninguno de los problemas que este mundo global tiene planteados.
Por eso he preferido finalmente quedarme entre Pinto y Valdemoro, mira tú por dónde. Y mezclo tu individualismo con mi responsabilidad social y empiezo cada mañana una revolución silente por mi cuenta, intentando al menos resolver un problemilla cada día. ¡ Y al carajo el comunismo y el liberalismo ! Al grano y al tajo, que en la calle hay mucho por hacer. Y en las casa mucho onanismo mental y autocontemplación de la cicatriz umbilical.
Y, bien, después de haberte utilizado incompasivamente como diván (mira, cada uno evacua cuando y como puede sus cosillas) te contesto a tu pregunta.
Quina part del teu esforç li has de cedir a aquest noi i per què ?
Pues te aseguro que la mínima imprescindible para compensar, sólo un poquito, la malísima suerte que ha tenido este chaval de ir a nacer en un entorno en el que todo lo jode y lo hunde. Una pésima suerte de la que él es absolutamente inocente, como puedes comprender. Sólo esa parte, nada más. El resto te aseguro que lo pondrá él con su esfuerzo, su voluntad y, sobre todo, su optimismo ante la adversidad.
¿ Que cuánto es eso ? Pues, tal como tú misma citas en la respuesta, date la oportunidad de ver y entender su punto de vista. Ponte en su lugar. Pero no ahora, cuando ya tienes una fantástica base sobre la que vas edificando tu vida. Cuando ya has hecho el recorrido de tu infancia-adolescencia-juventud sin demasiadas desgracias (creo).
No. Ponte en su lugar desde que tenías 6 años y, para empezar, papá Estado (lo siento, perdón) tuvo que venir a sacarte del covacho para "obligarte" a ir a la escuela. Y sin rechistar, que papá Estado (con perdón) te viene pagando desde que naciste el cóctel medicamentoso para conllevar tu SIDA hereditario. Y de ahí p'arriba (o mejor dicho, p'abajo). ¿ Le vas tomando la medida al "quantum" ?
Pero si esa parte que él necesita se la tienes que ceder tú solita, creo que va a ser demasiado, además de injusto. Y ahí viene la respuesta a tu pregunta del ¿ porqué debes hacerlo ? Pues ciertamente por ley. O sea, por obligación legal. ¿ Y dónde reside la ética política o la justificación de esa obligación ? Pues en que si, tal como he podido leer en los post y coments anteriores, asumimos el egoísmo como parte consustancial de la condición humana, si dejamos ese auxilio a la voluntad espontánea del altruismo individual, ese chaval lo iba a tener claro ¿ No ? Por ahí ya pasamos entre los siglos XVIII i XIX, por ejemplo. Y de ahí venimos, de esa imagen tan Dickensiana de la Inglaterra de otro chaval, Oliver Twist, por poner.
Por otra parte, si esa ayuda la dividimos entre todos los que hemos tenido mucha más suerte que él, pues nos sale un esfuerzo alícuota razonablemente llevadero. Aunque, como venimos discutiendo, cada uno lo lleva a su manera, claro.
Y ahí, no en filosofías políticas, doctrinas o ideologías, sino en un rinconcito de nuestro interior, reside una gran diferencia entre unos y otros. Yo pago felicísimamente mi parte. Y aunque estoy de acuerdo contigo en que esa obligación es una erosión de mi libertad, también me doy cuenta de que es la única forma de garantizar la sostenibilidad económica del asunto. Y el asunto ("asuntos sociales" se les llama, precisamente) es la responsabilidad social con la que tú estás absolutamente en desacuerdo. Y ahí volvemos al inicio, al bucle de nuestra discrepancia. Pero al menos lo vamos deshilvanando. Me gusta.
Por otra parte, también hace tiempo que dejé atrás la ingenuidad (asaz utilizada en el lado liberal) de creer que realmente soy meritador y propietario de tooooooodo mi salario al que eufemísticamente llaman "bruto", injertándome la sugestión de que esa parte que no percibo es en realidad una vil mordida. ¿ O es que tú aún crees que, si no estuviese "obligada" a tributarlo en tu nombre, tu empresa te pagaría todo eso enterito a ti ? ! Anda ya, colegui !
¡ Ah ! Y cuídate toda esa "mala llet" que se te desencadena por tan poca cosa. Entiendo tu enojo, pero cuidao qu'eso es malísimo pa salud. ;-)
Con bastante más cariño aún que siempre.
THEÓN DE ALEJANDRÍA
Theón, cap part del meu esforç no li correspon a ell, absolutament cap. En tant que és el meu esforç, em correspon tot a mi. Ara bé, jo puc sentir-me commoguda pel seu cas, com et passa a tu, i decidir cedir-li'n voluntàriament una part. Potser fins i tot serà més de la que m'obliga l'Estat a donar-li. Hi ha molta gent que diu que si no fos obligatori ajudar els més desafortunats, aquests es moririen de gana. No és cert. Si se'ls ajuda obligatòriament és perquè s'ha escollit democràticament fer-ho. I, per tant, hi ha una voluntat majoritària entre la població d'ajudat aquesta gent. Dónes diners a alguna ONG? Si ho fas, vol dir que voluntàriament dónes una part de la teva feina, del teu esforç, a gent més desafortunada. Quanta gent hi ha que com tu doni diners a ONGs? I saps el millor de tot? Que pots escollir quina causa valores més o et sembla més important.
Sovint hi ha una gran confusió entre renegar d'una obligació i renegar d'una acció. Que jo no estigui d'acord que se'ns obligui a ajudar els altres no vol dir que no vulgui ajudar els altres.
El socialisme sovint s'omple la boca parlant de llibertat, però parla només de la llibertat d'uns quants. Fent ús d'una fal·làcia que, personalment, em provoca de fàstic en avall, assegura vetllar per la llibertat. Hi ha una diferència molt gran entre el seu concepte de llibertat i el meu. Per a un socialista, s'ha de tenir en compte abans la llibertat d'algú de poder rebre ajuda mèdica que la llibertat d'un altre a comprar-se un Ferrari (entenem que el segon no es pot comprar el cotxe perquè paga uns impostos que serveixen per a curar el primer, simplificant-ho). És evident que és més important la salut que un cotxe de luxe, sí, és clar. Però fixa't que en aquest cas la llibertat del primer individu passa per sobre de la del segon: que el segon no pagui impostos i es pugui comprar el Ferrari no priva el primer de la llibertat de ser curat; en canvi, que el primer sigui curat amb els diners del segon sí que priva aquest de la llibertat de comprar-se un Ferrari.
El socialisme, però, s'omple la boca amb allò de "la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre".
Que jo no pagui impostos (ni ningú, s'entén) no priva el noi de qui parlaves d'aconseguir arribar a final de mes (potser jo mateixa voluntàriament l'ajudaré); en canvi, que ell rebi ajudes a costa dels meus diners sí que em priva a mi de gastar-me'ls en el que jo vulgui.
Només hi ha un dret natural, la llibertat. La resta (el dret a l'habitatge digne, a l'atenció sanitària, a l'educació...) són drets socials.
Publica un comentari