diumenge, setembre 14, 2008

El concepte egoisme

He observat que sovint no s’acaben d’entendre algunes de les meves argumentacions per un problema de desajustament de conceptes, especialment del concepte “egoisme” –i, francament, em sorprèn tenint en compte que ja l’he explicat altres vegades, precisament amb l’objectiu d’estalviar-me aquests malentesos i els posteriors aclariments.

El concepte “egoisme” deriva del llatí i està format per un lexema “ego” (jo) i un sufix derivatiu, -“ismus”. Aquest sufix s’utilitza per a formar paraules que designin doctrines (artístiques, ideològiques, acadèmiques...) centrades en el concepte expressat pel lexema. Aquesta explicació que a molts pot semblar pedant (malgrat que, a l’hora de definir un concepte, la seva etimologia és més escaient que pedant) serveix per a veure que el concepte designa una cosa tan neutral com “tot el que gira entorn al jo”. De tota manera, estic convençuda que saben que el significat d’una paraula ve donat pel seu origen etimològic i per l’ús i connotacions històrics que se li han atribuït. Així, per “modernisme” no entenem “tot el que gira entorn al modern”, sinó un període artístic que, en realitat, si ens mirem fredament, ja no podem considerar “modern”. Una cosa semblant passa amb el concepte “egoisme”. Estic segura que tots vostès (o, si més no, la majoria) utilitzen aquest concepte de forma pejorativa, amb connotacions negatives. Això es deu que a l’origen etimològic s’hi ha sumat una restricció de l’ús per raons religioses. “Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel” (Mt. 19, 21). Suposo que sobren explicacions. La moral judeocristiana ha adjudicat l’etiqueta “bo” al qui ho dóna tot als altres i “dolent” al qui pensa primer en ell -té conya que el suposat “bo” altruista actuï com ho fa pensant en la recompensa que tindrà en morir que, ja posats, és una acció molt més egoista que quedar-s’ho tot a la terra; i a més, en aquest cas, es puteja (si em permeten el vulgarisme) bastant més al qui rep els diners, perquè “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Mc. 10. 25).

Bé, quan utilitzo el terme “egoisme”, no em refereixo a la conducta per la qual un es queda tot el pastís i no en dóna ni una engruna a l’altre, sinó a aquella per la qual, valorant que el que té davant és un amic i vol fer-lo content perquè li té estima (i aquí entengui’s toooot el que ja vaig explicar al post del 15 d’agost), se’l reparteix amb l’altre o fins i tot l’hi dóna tot.

Entès d’una altra manera el concepte, les meves argumentacions no tenen absolutament cap sentit (i ja no dic raó!).

12 comentaris:

Nausicaa ha dit...

Teón, ja he llegit el teu comentari. Et responc quan torni de Roma a finals de setmana.

Anònim ha dit...

Yo también he leído tu post de hoy y me ha gustado mucho, oye. Delicioso por lo clarísimo. A mi me ha ayudado mucho a acercarme a tu lógica.

Y gracias a esta confirmación creo que hoy puedo afirmar que ya hace tiempo que t'he pillao, ya. También comparto la opinión de que todos somos, por naturaleza, egoístas. Y que lo más sensato es invertir en esta vida lo que sea de nuestro provecho más que diferirlo en una expectativa postmortem. Y también estoy contigo en la aprehensión correcta (prejuicios fuera) del concepto justo que se corresponde con el término "egoísta". El problema a mi me surge en función del curso que se le dé a ese concepto y la cobertura de coartada que se pretenda atribuirle sobre las acciones que uno hace.

Ciertamente, esa supremacía máxima de la libertad individual que respeta escrupulosamente ese egoísmo que preconizas sin malentendidos (y es que "el egoísmo bien entendido empieza por uno mismo", si aceptas la broma) te otorga el derecho y la libertad de compartir el pastel con quien quieras y en la medida que quieras. Nada que decir hasta ahí. Absolutamente cierto y, además, justo.

Pero, de la misma forma, ese egoísmo liberado te concede la posibilidad de que unas personas te caigan bien (les tengas estima y compartas el pastel con ellas) y, en cambio, otras te caigan mal (subjetivamente, que ahí la libertad no pide razones) y no quieras compartir con ellas ni las migajas. Nihil obstat.

Pero, más aún, esa libertad de interacción con los demás por simpatía o antipatía, ejercida de forma radicalmente libre y egoísta, te da también cobertura argumental para actuar distinto con quien consideras distinto. Aplastante verdadero.

Pero cuidado, si no se introduce ahí el catalizador de la solidaridad o una mínima inquietud por el bien ajeno, ahí estamos a un paso de actitudes que, no por muy libérrimas, se han demostrado sobradamente nocivas, como el racismo, por ejemplo. Porque nadie puede ponerse por montera la libertad de nadie y obligarle, por ejemplo, a que sienta simpatía (entiéndase sólo como un modelo teórico de trabajo, por favor) por los negros o por los gitanos o por los que tienen los ojos claros y el pelo rubio. ¿ Y cuando ese alguien se encuentre a uno de ellos accidentado en la carretera, pasará de largo y lo dejará que se desangre en la cuneta ? ¿ Qué egoísmo le llevaría a auxiliarle ? ¿ Qué sacaría a cambio de prestarle ayuda si, en realidad, le tiene bola ? ¿ Qué nos obligaría a detenernos y no dejarlo abandonado en su desdicha terminal ?

Pues el Código Penal, para empezar, al menos (ya ha vuelto a salir papá Estado, cachis !!), porque si todo dependiese del trámite discrecional que cada cual le diese a su egoísmo, amparado en la absoluta libertad, la cosa quedaría como un poco primitiva, en general ¿ No crees ?

Si ya te entiendo, yaaaaa. Vamos, creo, si no es que estoy muy equivocado. Y me permito incluso decirte que mucho más de lo que parece, sólo que me gusta pasarle la lija a los extremos. Por cierto, algún día deberías darte una vueltecita por el Libertarismo de la Soberanía Individual (uno de los arcos voltaicos que saltan entre las puntas del Socialismo Utópico y el Liberalismo que citabas últimamente: "La libertad es la madre, no la hija, del orden") pues igual te encontrarías ahí a gusto, como me pasó a mi.

Pero, todo aparte, lo tienes chunguillo, niña, para defender el egoísmo (eso no necesitas que te lo diga ni yo ni nadie ¿ verdad ?).

Primero, por el estigma secular que arrastra el concepto y la palabra (fíjate cómo la define la Real Academia: "Inmoderado y excesivo amor a sí mismo, que hace atender desmedidamente al propio interés, sin cuidarse del de los demás" o la Enciclopèdia Catalana: "Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l'interès propi, àdhuc en dany d'altri." Ya puedes tú predicar lo que quieras (y yo contigo, de veras) que ahí no hay donde esconderse ¿ No ?

Segundo, porque a las personas, mayormente y por un principio básico de convivencia (basado en el egoísmo, mira tú por dónde), nos gusta rodearnos más de altruistas que de egoístas (o para ser honestos con lo que venimos diciendo, de egoístas moderados y comedidos que de egoístas desaforados o abiertamente orgullosos de serlo). Es mucho más grato y cómodo y, sobre todo, facilita y lubrica muchísimo la convivencia, más aún la que se basa en el afecto.

Más allá del innegable gustillo intelectual que da el retortijar estas ideas (y eso sí que sólo pueden hacerlo, de forma algo acertada, las personas con una cierta cota de QI), si persistes mucho por ahí y llegas demasiado lejos en ese camino, me da que vas a sufrir de lo lindo, muchacha. Y gratuitamente además. Por todo lo que te vas a perder, dejándolo fuera, y también por todo lo que vas a alejar de ti, ahuyentándolo.

Duda por duda, créeme, siempre hay un lado inequívocamente claro y luminoso: el de la bondad sincera. Suena a cojonez ñoña, pero no sé decirlo más simplemente.

Y no preocuparsus por contestarme a nada, por favor. Faltaría más. Pero te agradezco la nota. ¿ Ves ? En tan poco texto, tanta simpatía. ;-)

¿¡ Roma !?

Roma bien vale cualquier espera, por larga que sea.

Disfrútala mucho y te deseo los mejores éxitos en sea lo que sea que hayas ido a hacer allí.

In culo alla balena !!!


THEÓN DE ALEJANDRÍA

Nausicaa ha dit...

Theón, cap part del meu esforç no li correspon a ell, absolutament cap. En tant que és el meu esforç, em correspon tot a mi. Ara bé, jo puc sentir-me commoguda pel seu cas, com et passa a tu, i decidir cedir-li'n voluntàriament una part. Potser fins i tot serà més de la que m'obliga l'Estat a donar-li. Hi ha molta gent que diu que si no fos obligatori ajudar els més desafortunats, aquests es moririen de gana. No és cert. Si se'ls ajuda obligatòriament és perquè s'ha escollit democràticament fer-ho. I, per tant, hi ha una voluntat majoritària entre la població d'ajudat aquesta gent. Dónes diners a alguna ONG? Si ho fas, vol dir que voluntàriament dónes una part de la teva feina, del teu esforç, a gent més desafortunada. Quanta gent hi ha que com tu doni diners a ONGs? I saps el millor de tot? Que pots escollir quina causa valores més o et sembla més important.

Sovint hi ha una gran confusió entre renegar d'una obligació i renegar d'una acció. Que jo no estigui d'acord que se'ns obligui a ajudar els altres no vol dir que no vulgui ajudar els altres.

El socialisme sovint s'omple la boca parlant de llibertat, però parla només de la llibertat d'uns quants. Fent ús d'una fal·làcia que, personalment, em provoca de fàstic en avall, assegura vetllar per la llibertat. Hi ha una diferència molt gran entre el seu concepte de llibertat i el meu. Per a un socialista, s'ha de tenir en compte abans la llibertat d'algú de poder rebre ajuda mèdica que la llibertat d'un altre a comprar-se un Ferrari (entenem que el segon no es pot comprar el cotxe perquè paga uns impostos que serveixen per a curar el primer, simplificant-ho). És evident que és més important la salut que un cotxe de luxe, sí, és clar. Però fixa't que en aquest cas la llibertat del primer individu passa per sobre de la del segon: que el segon no pagui impostos i es pugui comprar el Ferrari no priva el primer de la llibertat de ser curat; en canvi, que el primer sigui curat amb els diners del segon sí que priva aquest de la llibertat de comprar-se un Ferrari.
El socialisme, però, s'omple la boca amb allò de "la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre".

Que jo no pagui impostos (ni ningú, s'entén) no priva el noi de qui parlaves d'aconseguir arribar a final de mes (potser jo mateixa voluntàriament l'ajudaré); en canvi, que ell rebi ajudes a costa dels meus diners sí que em priva a mi de gastar-me'ls en el que jo vulgui.

Només hi ha un dret natural, la llibertat. La resta (el dret a l'habitatge digne, a l'atenció sanitària, a l'educació...) són drets socials.

Oriol Caudevilla ha dit...

Bé, a mi el que tu entens per egoisme ja m'havia quedat clar, però pel que es veia a l'altres post es veu que a molta gent no...

Per cert, tens tota la raó en el que dius en l'anterior comentari sobre els impostos. Estic cansat que em treguin els MEUS diners per a dedicar-los a ajudar gent que ni conec. Jo ajudaré i col·laboraré amb ONG, però de forma voluntària i com i quan jo vulgui!

Ah, per cert, aquell correo que t'he de respondre te'l responc demà.

Jaume ha dit...

"-té conya que el suposat “bo” altruista actuï com ho fa pensant en la recompensa que tindrà en morir..."

Això depèn de com entenguis tu el cel. La concepció d'un cel material i empíricament sensible xoca amb els dogmes mateixos del Nou Testament, i és per tant errònia.

Anònim ha dit...

Sobre el post anterior: és una defensa increiblement ridícula del liberalisme. Si pretens demostrar que una serie de coses NO són responsabilitat de la societat, no val fer una llista de coses de l'estil "el homeless hauria pogut ser més productiu". En fi, llegeix, llegeix i després escriu si et queda temps. Ah, hi ha més llibres a part dels de l'Ayn Rand.

Nausicaa ha dit...

Anònim,

ridícula és la simplificació que fas del meu post. Que me'l resumeixis a partir d'un dels exemples donats després que hagi fet una extensa explicació sobre el tema em porta a pensar que 1. no t'has llegit bé el text (cosa que treu credibilitat a qualsevol comentari que en puguis fer), 2. no tens capacitat de comprensió lectora (cosa que fa preocupar sobre la primària que deus haver cursat) o 3. ets d'aquests que es queda amb l'anècdota i no amb el contingut (que ve sent una barreja dels dos anteriors).
Sigui el que sigui, et recomano que et tornis a llegir bé el text (si vols, prescindint dels exemples) i que si no en quedes convençut et miris també la llarga discussió que va haver-hi a partir d'ell (we did stuff) on, per cert, es troba l'exemple de per què no responc tampoc d'algú que malgrat donar el màxim del seu esforç no aconsegueix prosperar en una societat capitalista.

Anònim ha dit...

Nou resum:

Paràgraf 1:
Si "investigues" (em pregunto quin tipus d'investigacions fas tu, però vaja) descobreixes que molta gent defensa l'Estat de Benestar perquè creuen en el dret a rebre alguna cosa dels altres.
Paràgraf 2:
Llarga llista d'exemples on pretens qüestionar que la responsabilitat de determinades situacions no sigui de l'individu que les pateix.

Paràgraf 3: No existeix la responsabilitat col·lectiva perquè no existeix una ment col·lectiva.

Molt bé, però si la teva defensa del liberalisme és, com sembla, axiomàtica (paràgraf 3, cosa que em sembla perfecta), a què treu cap l'enorme paràgraf del mig? Si la societat NO POT, PER DEFINICIÓ, ser responsable de res, què cony importen tots aquests exemples?

Nausicaa ha dit...

Els exemples solen facilitar la comprensió d'alguns, però sí, eren palla. Ja t'ho he dit, pots prescindir-ne perfectament. En què discrepem?

Anònim ha dit...

En la teva habilitat com a defensora del liberalisme.

Nausicaa ha dit...

Conforme.

Anònim ha dit...

paternity proskills nike choice ticket speeds intoxicated publications sewell personal emphatically
masimundus semikonecolori