Un gran malentès

Part I

No són pocs els que s’omplen la boca parlant dels anomenats “drets socials”. Els drets socials no són més que una extensió redundant del dret fonamental, la llibertat (del qual es deriven altres drets com el mateix dret a la vida). El problema és, però, una estesa i intueixo que interessada tendència a confondre “dret” amb “deure”. Quan es diu “dret a un habitatge”, s’ha d’entendre que, en cas que algú et privi de la teva llibertat de tenir una vivenda (que et faci fora de casa teva, que te l’enderroqui sense el teu consentiment, etc.), la justícia farà que el subjecte en qüestió desisteixi de privar-te’n. Però no vol dir que, en cas de no tenir una vivenda, estiguis obligat per una força superior a aconseguir-ne una i, molt menys, que els altres hagin d’aconseguir-te’n una. Hi ha un gran sector de la població que no té ben entesa aquesta distinció i es passa la vida reivindicant drets que en realitat no li són vulnerats.

I partint de la base equivocada, s’arriba a les resolucions equivocades. Tal com veiem que passa amb el dret a l’habitatge, passa també amb el “dret a cursar una carrera universitària gratuïtament”, i aquesta és molt més grossa, perquè 1. aquest dret no es recull enlloc i 2. en el context d’un sistema econòmic capitalista “cursar una carrera gratuïtament” és una proposició no acceptable. Però, com dic, no se segueix el raonament lògic que es deriva d’aquestes premisses ni es varien les premisses per tal que el raonament esdevingui lògic, sinó que l’Administració continua pagant la carrera universitària a molta gent.

Part II

S’acaba la classe de Dret Processal i abans d’anar cap al seminari d’avui, surto amb un grup de companys de classe a l’entrada de la facultat per a fer un descans entre una classe i l’altra. Al llarg del trajecte des de l’aula fins al carrer, trobem un munt de cartells que fa setmanes que estan escampats per les parets convocant vagues, manifestacions i revoltes contra el Pla de Bolonya. Un personatge, a qui anomenarem M., comenta el tema i acaba desembocant en la tan recorreguda queixa sobre els elevats preus dels postgraus (per possibles extraterrestres lectors de la pàgina que no hagin sentit a parlar del pla de Bolonya, les llicenciatures passen a anomenar-se “graus” i a tenir 240 crèdits en comptes de 300 i els màsters passen a anomenar-se postgraus i constitueixen l’etapa d’especialització durant la formació universitària). Demana l’opinió a una de les seves companyes, a qui anomenarem B., i ella li respon que ja li està bé que els postgraus siguin privats, que si per ella fos també ho serien els graus. M. li contesta que aleshores ell no podria pagar-se la carrera i B. li diu que en aquest cas hauria de plantejar-se treballar per a poder cobrir aquesta despesa. M. aleshores al·lega que si hagués d’invertir hores en treballar no tindria prou temps per a estudiar, que a ell això de l’estudi li costa molt i necessita passar-se moltes hores entre els llibres. B. aleshores li pregunta quantes hores a la setmana inverteix sortint de nit i quantes més de 7 diàries inverteix dormint (entenem que 7 és el nombre d’hores que dorm cada dia en condicions normals i que se supera quan hi ha algun factor, com l’alcohol, que augmenta les hores necessàries de repòs). M. fa els càlculs i calcula que, si surt de mitjana dos dies a la setmana de 23.00 a 4.00 i després dorm de 4.00 a 14.00, inverteix en sortir de festa un total de 16 hores setmanals entre el temps que passa bevent i ballant i el temps extra que per culpa d’això necessita per a recuperar-se. Si aquestes 16 hores setmanals les invertís treballant en algun lloc on cobrés 5 euros l’hora (que és una cotització raonablement ajustada a la realitat del que cobren els estudiants per a fer feines del tipus cambrer, mosso de magatzem, caixer de supermercat, etc.) aconseguiria un sou anual de 4160 euros anuals, als quals haurien de sumar-s’hi les dues pagues extres, amb què s’arribaria a un total de 4854 euros. Amb aquesta quantitat, M. podria finançar la major part dels costos de la carrera (que són aproximadament entre 6000 i 7000 euros anuals) sense sacrificar ni una sola hora del seu estudi. De fet, augmentant lleugerament el nombre d’hores de treball (restant-ne una de televisió que inverteix diàriament, per exemple) podria pagar el cost total de la carrera, a més d’estalviar-se molts diners en alcohol, futurs tractaments mèdics i malsons on apareix el Dr. House fent de metge de Ventdelplà. M. mira la seva companya i es queixa: “Però jo vull poder sortir de nit amb els amics” (en realitat li diu “tía, pero a mi me mola salir por ahí con los colegas”).

Moral de la història: el cost d’oportunitat de l’estona que M. passa anant de festa, veient la televisió i dormint per a passar la ressaca el paga l’Estat (i.e., tu i jo i tots els que paguem impostos); ell, però, dirà que li estem pagant els estudis perquè té tant dret com tothom a fer una carrera universitària.

Part III

Sovint m’ha estat formulada la pregunta “si ets liberal, per què vas a la universitat pública?” Certament, a primer cop d’ull sembla que algú que defensa l’iniciativa privada enfront a la pública hagi d’intentar fer ús sempre que li sigui possible dels serveis privats en comptes dels públics. I, efectivament, el dia que tot sigui privat, jo seré la primera a, encantada de la vida, pagar només per allò que consumeixo. Però resulta que en l’actualitat conviuen l’oferta privada i l’oferta pública. 1 any de Dret a la Universitat Pompeu Fabra val aproximadament 800 euros. 1 any de Dret a ESADE val, aproximadament, 7000 euros. Donat que la carrera me la finanço jo i que, per tant, he de treballar un mínim d’hores equivalent al preu de la carrera que he de cursar, és evident que he de treballar moltes menys hores si vaig a la UPF que si vaig a ESADE. Si posem que, per exemple, cobro 5 euros l’hora, n’he de treballar 160 per a pagar-me la primera i 1200 per a pagar-me la segona. Si entenem que la diferència d’hores (1040) es tradueix en hores d’estudi, un estudiant de la UPF té avantatge comparatiu respecte un d’ESADE que es trobi en aquestes mateixes condicions. Si l’oferta pública no creés aquesta distorsió de preus, tots els estudiants de Dret, tant d’una universitat com de l’altra, haurien de treballar el mateix nombre d’hores per a finançar-se els estudis, cosa que no situaria cap d’ells en desavantatge respecte els seus companys de promoció.