Responsabilitat Social

Molt sovint em pregunto per què hi ha tanta gent que defensa l’Estat del Benestar. He constatat que molts creuen sincerament tenir el deure moral -reconvertit en legal i estès a tothom- d’ajudar els que tenen menys diners. He arribat a la conclusió que aquest deure moral respon a la idea tan difosa pel manual del políticament correcte que s’ha de pensar sempre en els altres (vegi’s l’últim post per a més desengany sobre el tema). No tinc absolutament res en contra dels deures morals mentre siguin autoimposats (i.e., responguin a la pròpia moral). El que no he aconseguit entendre és per què un deure moral ha d’esdevenir un deure legal. Si algú sent estar moralment obligat a ajudar algú més desafavorit, res no li impedeix fer-ho, però no és necessari fer extensiu aquest deure a tota una societat, per molts individus de la qual serà únicament un deure legal. La meva curiositat, no obstant, no queda apaivagada aquí, i en seguir investigant he topat també amb un extens grup de gent que és defensora del dret (moral?) de rebre ajuda d’aquells que són més afavorits. Uns i altres han donat cobertura a tota aquesta moralitat -potser majoritària, però no unànime- creant el concepte de responsabilitat social. Aquesta és la resposta que sempre rebo quan em dedico a interrogar diverses persones sobre per què creuen que la redistribució és una cosa bona, per què els sembla bé que se’ls prengui una part del que legítimament, amb el seu esforç i sense l’ajuda de ningú han guanyat perquè se’n beneficiï algú que ni tan sols coneixen.

Sembla ser que aquells que són més afortunats i guanyen més diners (jo més aviat diria que són més treballadors i per tant guanyen més diners, però vaja, és una qüestió de conceptes en què ara no entraré) són responsables del benestar d’aquells que són més desafortunats i en guanyen molt pocs (o que no foten ni brot i, és clar, ningú no vol pagar-los més de quatre duros per la seva feina). Quan hi ha algú dormint en un banc o en un caixer automàtic, és culpa de la societat. Quan hi ha algú que es posa malalt i no té diners per a pagar-se el metge, és culpa de la societat. Quan hi ha algú que ha estat acomiadat per no ser prou eficient, és culpa de la societat. Quan hi ha algú que s’ha dedicat tota la vida a fer un art que no ha tingut èxit i no li ha reportat cap benefici econòmic, és culpa de la societat. I, és clar, quan tens la culpa d’alguna cosa, et toca pagar. Bé, la pregunta és: per què és culpa de la societat? No depenia de l’individu que dorm al caixer automàtic haver-se gastat els diners en un lloguer en comptes de en drogues? No depenia d’aquell malalt haver-se preocupat de pagar-se una mútua en comptes de sortir de festa cada nit? No depenia d’aquest treballador haver fet la seva feina com se li exigia en comptes de passar-se les hores fent-la petar amb els companys de l’oficina? No depenia d’aquest artista haver buscat una feina que li donés diners per a viure i deixar el seu art per les estones lliures? Per què toca a la resta de la societat pagar un pis pel qui no treballa, un metge pel qui no preveu, un sou pel qui no és eficient i una beca pel qui fa una feina que no interessa a ningú? Per la responsabilitat social.

Permetin-me que els mostri la definició que dóna el IEC a la paraula “responsabilitat”: Capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.

Donat que jo (com tots vostès, espero) sóc un individu, no em puc responsabilitzar de tot el que fa la societat perquè no ho decideixo jo. No vaig ser jo, per exemple, qui va gastar-se els diners en drogues en comptes de gastar-los en un lloguer: va ser aquell personatge que està dormint al caixer de la cantonada. Vist que jo no tenia poder d’acció, no sóc responsable de la seva decisió, ergo, no n’he de pagar les conseqüències. Senyors, el concepte “responsabilitat social” és una contradicció de termes. Un és responsable del que fa un mateix, i there is no such thing as a collective brain*. I si no podem pensar tots com un de sol, no ens podem responsabilitzar tots del que fa un de sol.

Jo no responc de la societat.


* Ayn Rand, The fountainhead. Trad.: No existeix una ment col·lectiva.

Donar copets a una pedreta

Els ha passat mai que, passejant pel carrer, han trobat una pedreta a terra i hi han començat a jugar empenyent-la amb la punta de la sabata a mesura que avançaven? Aquest gest, que sembla el més absurd del món, ens aporta utilitat. Si no fos així, no l’hauríem fet. Jugar amb aquesta pedreta ens aporta entreteniment, diversió, fins i tot, i podem considerar-ho una mínima expressió de plaer. L’estàndard dels éssers humans, el seu objectiu permanent (conscientment o inconscient), és la felicitat. Tota acció humana va encaminada –o pretén fer-ho– a aconseguir la felicitat. I quan parlo de felicitat, em refereixo –evidentment– a la felicitat de l’individu subjecte de les accions que la persegueixen. Mai no fem res que provoqui felicitat o benestar a un altre i que no ens en provoqui a nosaltres. Únicament en un aspecte es poden diferenciar les accions so-called “egoistes” i “altruistes”: les primeres impliquen com a beneficiari exclusivament el subjecte i les altruistes, a més del subjecte, donen felicitat a altres persones. En aquest segon cas, cal aclarir que no és que l’instrument de felicitat es faci extensiu a altres persones, sinó que aquest instrument és precisament l’acció de donar felicitat als altres. Aquests “altres” no s’escullen a l’atzar, sinó que solen tenir unes característiques determinades que els fan especialment desitjables per a nosaltres com a objecte a qui donar felicitat per tal d’aconseguir-ne. Els “altres” poden ser un ésser estimat: un fill, la parella, un amic... Persones, en definitiva, que ens provoquen un sentiment d’afecte; un sentiment d’afecte que pot estar provocat per l’estimació –com ens els casos que deia–, per la compassió –podria ser el cas d’algú que decideix condonar un deute a una família que passa vertaderes penalitats per a tirar endavant–, per la solidaritat –seria el cas d’aquell que se’n va a un lloc tan remot com Maputo a ajudar a construir infraestructures o educar els seus habitants. En tots aquests casos, el subjecte arriba a la felicitat a través de la satisfacció (de l’orgull!) que li provoca haver ajudat algú. Pensin quant pagarien per a veure somriure algú que s’estimen.
Ara bé, hi ha un altre tipus d’altruisme, relacionat d’una manera molt diferent amb l’egoisme. Com deia, totes les accions d’un ésser humà van encaminades a aconseguir la seva felicitat –totes les accions, és clar, que siguin fruit de la seva racionalitat, les accions que ell lliurement hagi escollit de fer. A partir del moment que actua seguint, sense haver-ho escollit, les ordres d’algú altre, passa a treballar per a la felicitat d’aquesta segona persona –ja que aquesta escollirà les accions a dur a terme lliurement i, per tant, pensant en la seva pròpia felicitat. Hi ha la possibilitat que l’acció doni felicitat a totes dues parts, però no serà per la raó –que els duria tots dos igualment a fer aquesta mateixa acció en condicions de llibertat–, sinó per casualitat –el benefici de la part esclavitzada no és imprescindible per a l’assoliment de la felicitat de la part esclavitzant. Hi ha, doncs, qui, en una fal·làcia repugnant, aprofita la predisposició de l’ésser humà a donar felicitat als altres per a aconseguir-ne per tal d’esclavitzar-los i fer-los treballar en favor de la seva felicitat –s’entén, del subjecte de la fal·làcia. Quan algú idea un patró d’altruisme en què no queda marge als individus per a la lliure elecció, actua pensant únicament en el benefici que en traurà. El problema és que hi ha molta gent que no s’adona que l’altruisme exercit lliurement és una acció encaminada a beneficiar el propi individu, i acaba associant l’acció de donar felicitat als altres al bé, sense veure que aquesta acció és bona en tant que els fa feliços a ells mateixos. Per això, quan arriba algú proclamant que el que hem de fer és sempre donar-nos als altres, hi accedeixen sense preocupar-se més de la seva felicitat: i es converteixen en esclaus al servei de la felicitat d’aquell que se n’ha aprofitat. Coneixen algun expert en fal·làcies esclavitzants? Bé, pensin en qui els diu que han de pensar sempre en els altres.

Aquest és el mecanisme de funcionament dels humans. La recerca de la felicitat és quelcom natural i innat de tots i cadascun dels individus i, per tant, cada individu té i ha de tenir el dret de buscar-la, i aquest dret s’ha d’exercir en les condicions en què va ser donat: la llibertat –no pot ser d’altra manera. Busquem la felicitat i totes les nostres accions van encaminades a aconseguir-la. A vegades sembla que tot l’esforç vagi encaminat a una altra cosa –qui hauria de dir que el missioner que se’n va al Senegal va a buscar-hi la seva felicitat! –, però la felicitat del subjecte és sempre darrere de cada una de les seves accions. Fins i tot de donar copets a una pedreta.