El concepte “egoisme” deriva del llatí i està format per un lexema “ego” (jo) i un sufix derivatiu, -“ismus”. Aquest sufix s’utilitza per a formar paraules que designin doctrines (artístiques, ideològiques, acadèmiques...) centrades en el concepte expressat pel lexema. Aquesta explicació que a molts pot semblar pedant (malgrat que, a l’hora de definir un concepte, la seva etimologia és més escaient que pedant) serveix per a veure que el concepte designa una cosa tan neutral com “tot el que gira entorn al jo”. De tota manera, estic convençuda que saben que el significat d’una paraula ve donat pel seu origen etimològic i per l’ús i connotacions històrics que se li han atribuït. Així, per “modernisme” no entenem “tot el que gira entorn al modern”, sinó un període artístic que, en realitat, si ens mirem fredament, ja no podem considerar “modern”. Una cosa semblant passa amb el concepte “egoisme”. Estic segura que tots vostès (o, si més no, la majoria) utilitzen aquest concepte de forma pejorativa, amb connotacions negatives. Això es deu que a l’origen etimològic s’hi ha sumat una restricció de l’ús per raons religioses. “Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel” (Mt. 19, 21). Suposo que sobren explicacions. La moral judeocristiana ha adjudicat l’etiqueta “bo” al qui ho dóna tot als altres i “dolent” al qui pensa primer en ell -té conya que el suposat “bo” altruista actuï com ho fa pensant en la recompensa que tindrà en morir que, ja posats, és una acció molt més egoista que quedar-s’ho tot a la terra; i a més, en aquest cas, es puteja (si em permeten el vulgarisme) bastant més al qui rep els diners, perquè “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Mc. 10. 25).
Bé, quan utilitzo el terme “egoisme”, no em refereixo a la conducta per la qual un es queda tot el pastís i no en dóna ni una engruna a l’altre, sinó a aquella per la qual, valorant que el que té davant és un amic i vol fer-lo content perquè li té estima (i aquí entengui’s toooot el que ja vaig explicar al post del 15 d’agost), se’l reparteix amb l’altre o fins i tot l’hi dóna tot.
Entès d’una altra manera el concepte, les meves argumentacions no tenen absolutament cap sentit (i ja no dic raó!).
