A grans mals, grans remeis

Suposo que hauran observat que una de les modes més concorregudes dels darrers temps són l’ecologia i la reivindicació de drets. Vull dir l’ecologia i la reivindicació de drets portats a un nivell exagerat. I —fixin-se que curiós és el món— aquestes modes, i les queixes i protestes i pancartes i encadenaments i manifestacions que arrosseguen, van sempre encarades contra el capitalisme. Aquesta és, sembla, la causa de tots els problemes del món —tant bé que vivíem quan habitàvem les coves i caçàvem mamuts!—. El món es mor perquè les fàbriques contaminen, no perquè utilitzis la moto per anar de casa a una rave i de la rave a casa. La gent es mor de gana perquè cobra salaris indignes —és també curiosa la variació de la dignitat al llarg del temps; un salari digne (entenc, el salari mínim) canvia amb una sorprenent freqüència—, no perquè tu donis suport a polítiques aranzelàries en l’agricultura. Són dues modes molt esteses, ja fa anys que duren i segueixen a la perfecció el model de l’argumentari “políticament correcte”. Aquells que ja m’han llegit altres vegades, saben que aquesta actitud, la del políticament correcte, m’emprenya bastant (per no dir que la trobo hipòcrita, impersonal, fal·laç i contradictòria), i els que em llegeixin per primer cop, queden advertits. Per això em diverteix d’allò més veure com el capitalisme encaixa, com aquell qui juga a lluites amb un nen i somriu en veure els esforçats però vans intents d’aquest per guanyar, cada escomesa que li etziben l’ecologisme i la reivindicació de drets. Els donaré dos exemples.

Els progres (així anomenarem els seguidors d’aquestes dues modes, tot i que, aviso, no per etimologia del terme, sinó per ús; cf. supra) van començar a queixar-se que marques com Adidas o Nike explotaven els treballadors a les seves fàbriques al tercer món; aquestes marques van crear tot un seguit de cursos de formació i pujades salarials (mínims en la seva traducció occidental, però importants en aquells països) i van concedir festius als seus treballadors. Aleshores els van donar publicitat a aquests canvis i van passar a ser conegudes com a marques progres, cosa que va fer augmentar les seves vendes (us faríeu creus de quants anticapitalistes porten bambes Adidas i Nike!). Aleshores els progres van dir que els productes transgènics no eren ecològics; un munt de distribuïdors d’alimentació van crear un seguit de marques de productes biològics (criats o conreats només amb productes 100% naturals), els van donar publicitat i van augmentar les seves vendes. Pim-pam, dues magnífiques esquivades. Esperem que algun dia els anticapitalistes s’adonin que els productes del mercat no van en funció de què vol produir l’empresari, sinó del que vol el mercat (en gran mesura, format per anticapitalistes).

I, per si els interessa, la resposta és no, cap d’ells no es va adonar que ara els treballadors d’Adidas i Nike no poden fer hores extres per a cobrir també les necessitats de marits, esposes, germans, fills i pares, que no treballen en una multinacional. I no, cap d’ells no va caure en l’obvietat que amb la utilització únicament de productes 100% naturals el volum de producció és menor. I —coses de la vida—, a menor producció i igual consum... endevinin què passa?


N. del B.: en aquest post he utilitzat el terme “ecologisme” com a terme que engloba totes aquelles opinions partidàries no només de protegir el medi ambient, sinó també de mantenir-lo immutat.
N. del B. II: revisat el post per l'economista, on diu "igual consum" hi ha de dir "igual demanda".