Fa ja un any que sentim parlar de Barack Obama; primer va ser en la campanya per a ser el candidat del partit demòcrata, després per a ser escollit president dels Estats Units i, finalment, per haver estat investit en aquest càrrec. Se n'ha parlat, escrit, llegit i sentit moltíssim i jo no en diré res de nou. L'altre dia em preguntaven si, cas d'haver pogut, hauria votat Barack Obama o John McCain. Per diferent que sigui la política americana de l'europea, tenen totes dues el mateix problema: cap dels dos partits majoritaris no aposta clarament pel liberalisme. I si bé és cert que el partit republicà és, per norma general, partidari d'una mínima intervenció de l'estat en l'economia, el partit republicà és essencialment conservador. Bé, jo no sóc conservadora. I si bé és cert que el partit demòcrata és molt més donat a ideologies anti-discriminatòries i innovadores (i malgrat que hi englobo moltes coses, amb "innovadores" penso especialment en temes com l'avortament, la investigació amb cèl·lules mare o la despenalització de l'eutenàsia), el partit demòcrata és essencialment estatista (cert, no fins als extrems dels europeus, però Déu n'hi do per ser Amèrica). Bé, jo no sóc estatista. I posada davant aquest conflicte, tenia la tranquil·litat que no havia de votar demòcrata o republicà, sinó que era conscient que l'únic que podia i volia fer era mirar-m'ho tot des de lluny, des de la remota Europa que Bush, i segurament també Obama, va tenir el seny de no escoltar-se mai més del que li interessava al seu país, cosa que, per cert, europeus, és la funció del president dels Estats Units. I ara sí que començo a arribar una mica al lloc on volia anar a parar. Perquè de fet la causa d'aquest post no era el nomenament de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units (happy president to you), sinó donar compte d'una observació que jo, com a llunyana espectadora europea, malbaratadora de la raça progressista* per la meva manifesta desviació liberal, i alhora com a exagerada defensora de la cultura clàssica ja no tant per a conèixer-la (que no està de més, però de per si és ben poc útil en el dia a dia), sinó més per a tenir un punt de vista global del que és aquesta espècie humana a la qual sembla que estem condemnats a pertànyer (no tinc alternatives millors, també els ho dic), he fet.
I és que en veient tot el rebombori i els crits i el bombo i plateret que tota la parafernàlia ha portat per cua, jo m'he anat a fixar en les grans similituds (i deuen ser-ho força, perquè per una vegada no anava amb la intenció de veure grecs i romans on no els hi ha) que hi ha entre Roma i Amèrica.
Segons diuen els entesos (i jo corroboro perquè riu-te'n però en el fons em passo la vida traduint el que van deixar escrit els romans; per cert, ja no ens cau bé Ciceró), hi havia a Roma tres pilars fonamentals que mantenien en peus la civilització i l'ordre social i polític del Mediterrani: la pàtria, la religió i l'exèrcit. I aquests tres pilars són ben presents a Amèrica. A Roma hi havia també el pilar de l'economia, evidentment; sense l'economia no hi havia diners per a finançar res ni tenia sentit que es fessin moltes de les coses que es feien. L'economia, en el fons, estava sempre darrere de qualsevol acció, més directament o menys, aplicada als diners o a qualsevol altra "entitat" de valor. I, com és obvi, també és així a Amèrica; però l'economia era a Roma i és a Amèrica una mena de corrent continu, una remor de fons que sempre hi és i que maleït el dia que s'apaga o es torba, però que al cap i a la fi no té cap protagonisme rellevant si tot va bé. En canvi, no passa el mateix amb el patriotisme i la religió, ni tampoc amb la cosa militar.
Roma era l'urbs, era l'orbis caput, la civilització enfront dels bàrbars, l'ordre i el dret davant el caos i la submissió, el refinament davant la rudesa. I Amèrica és l'estrella que guia occident, la mare dels que són el que volen ser i arriben on volen arribar, la terra del lliure i la casa de l'intrèpid. En proporció, segurament hi havia tantes lupae capitolinae a Roma com star spangled banners a Amèrica.
Figures importants a Roma eren els pontifices, poc menys que dirigents del país, que guiaven la política amb els seus auguris i s'encarregaven que els déus del Panteó estiguessin permanentment i adequadament honrats pel poble, i més especialment en els moments crucials (Mart en època de guerra, Ceres en època de sembra i collita...). I si bé els reverends no tenen, afortunadament, tan determinants rols en la política americana, sí que ells a cada barri i la religió cristiana arreu del país tenen un paper indiscutiblement cabdal. Tant és si estem en època de guerra o pau, d'abundància o crisi, per damunt de tot que sempre God bless us and bless America.
I si les armes i la guerra quedaven ja una mica apartades del dia a dia dels romans de la plebs, més lluny ho estan del dels americans. Però l'exèrcit sempre es mou, sempre hi ha un foc obert en un o altre lloc, sempre hi ha tropes avançant i sempre porten amb elles l'essència del país; elles estenen allò que és la base del nostre sistema polític. Tant és si civilitzem els bàrbars o democratitzem els caus de dictadors; l'exèrcit no és mera defensa, sinó que té un significat molt més ampli. Les campanyes que abans es duien a Germània i a Dàcia ara es duen a Iraq i Afganistan. I tal com les copiae desfilaven des del Camp de Mart al llarg del centre de la ciutat seguint la Via Sacra, així les tropes americanes desfilen davant els seus màxims dirigents en dies assenyalats ocupant els carrers de Washington D.C.
Però les semblances entre Roma i Amèrica van més enllà d'això. El tracte cortès, amable i de reconeixement entre George W. Bush i Barack H. Obama en la presa de possessió del càrrec per part del segon era ben bé el tracte cortès que hi havia entre alts dirigents a Roma; tant era com d'aferrissadament s'haguessin enfrontat en la batalla, quants aliats de l'un hagués fet matar l'adversari, quantes vegades haguessin hagut de recular perquè l'estratègia de l'altre era millor: quan dos romans es trobaven cara a cara al Senat, tot era cortesia i elogi.
I heus aquí com per anys que hagin passat, per terres que s'hagin conquerit, per pàgines d'història que s'hagin escrit, per nacions que hagin nascut, en el fons, no hem canviat tant.
*Progressista no en el sentit de mer defensor del progrés, sinó d'una determinada forma d'atènyer-lo.
I és que en veient tot el rebombori i els crits i el bombo i plateret que tota la parafernàlia ha portat per cua, jo m'he anat a fixar en les grans similituds (i deuen ser-ho força, perquè per una vegada no anava amb la intenció de veure grecs i romans on no els hi ha) que hi ha entre Roma i Amèrica.
Segons diuen els entesos (i jo corroboro perquè riu-te'n però en el fons em passo la vida traduint el que van deixar escrit els romans; per cert, ja no ens cau bé Ciceró), hi havia a Roma tres pilars fonamentals que mantenien en peus la civilització i l'ordre social i polític del Mediterrani: la pàtria, la religió i l'exèrcit. I aquests tres pilars són ben presents a Amèrica. A Roma hi havia també el pilar de l'economia, evidentment; sense l'economia no hi havia diners per a finançar res ni tenia sentit que es fessin moltes de les coses que es feien. L'economia, en el fons, estava sempre darrere de qualsevol acció, més directament o menys, aplicada als diners o a qualsevol altra "entitat" de valor. I, com és obvi, també és així a Amèrica; però l'economia era a Roma i és a Amèrica una mena de corrent continu, una remor de fons que sempre hi és i que maleït el dia que s'apaga o es torba, però que al cap i a la fi no té cap protagonisme rellevant si tot va bé. En canvi, no passa el mateix amb el patriotisme i la religió, ni tampoc amb la cosa militar.
Roma era l'urbs, era l'orbis caput, la civilització enfront dels bàrbars, l'ordre i el dret davant el caos i la submissió, el refinament davant la rudesa. I Amèrica és l'estrella que guia occident, la mare dels que són el que volen ser i arriben on volen arribar, la terra del lliure i la casa de l'intrèpid. En proporció, segurament hi havia tantes lupae capitolinae a Roma com star spangled banners a Amèrica.
Figures importants a Roma eren els pontifices, poc menys que dirigents del país, que guiaven la política amb els seus auguris i s'encarregaven que els déus del Panteó estiguessin permanentment i adequadament honrats pel poble, i més especialment en els moments crucials (Mart en època de guerra, Ceres en època de sembra i collita...). I si bé els reverends no tenen, afortunadament, tan determinants rols en la política americana, sí que ells a cada barri i la religió cristiana arreu del país tenen un paper indiscutiblement cabdal. Tant és si estem en època de guerra o pau, d'abundància o crisi, per damunt de tot que sempre God bless us and bless America.
I si les armes i la guerra quedaven ja una mica apartades del dia a dia dels romans de la plebs, més lluny ho estan del dels americans. Però l'exèrcit sempre es mou, sempre hi ha un foc obert en un o altre lloc, sempre hi ha tropes avançant i sempre porten amb elles l'essència del país; elles estenen allò que és la base del nostre sistema polític. Tant és si civilitzem els bàrbars o democratitzem els caus de dictadors; l'exèrcit no és mera defensa, sinó que té un significat molt més ampli. Les campanyes que abans es duien a Germània i a Dàcia ara es duen a Iraq i Afganistan. I tal com les copiae desfilaven des del Camp de Mart al llarg del centre de la ciutat seguint la Via Sacra, així les tropes americanes desfilen davant els seus màxims dirigents en dies assenyalats ocupant els carrers de Washington D.C.
Però les semblances entre Roma i Amèrica van més enllà d'això. El tracte cortès, amable i de reconeixement entre George W. Bush i Barack H. Obama en la presa de possessió del càrrec per part del segon era ben bé el tracte cortès que hi havia entre alts dirigents a Roma; tant era com d'aferrissadament s'haguessin enfrontat en la batalla, quants aliats de l'un hagués fet matar l'adversari, quantes vegades haguessin hagut de recular perquè l'estratègia de l'altre era millor: quan dos romans es trobaven cara a cara al Senat, tot era cortesia i elogi.
I heus aquí com per anys que hagin passat, per terres que s'hagin conquerit, per pàgines d'història que s'hagin escrit, per nacions que hagin nascut, en el fons, no hem canviat tant.
*Progressista no en el sentit de mer defensor del progrés, sinó d'una determinada forma d'atènyer-lo.
4 comentaris:
"L'altre dia em preguntaven si, cas d'haver pogut, hauria votat Barack Obama o John McCain"
hehehe
Molt bo l'article. Enhorabona!
hahaha, vaig estar a punt d'enllaçar aquesta frase amb el teu blog.
Un petó! Espero notícies teves.
Hola, compañera. Llego a esta entrada merced a un comentario de Sebastià a propósito de algo que publiqué en El latinista irredento. Parece que hemos sacado la misma conclusión a la vez... Sólo que tu texto es más interesante que el mío. Saludos de un Chironiano.
Aquest és el motiu pel qual molt europeus preferim els grecs, i menystenim els romans. Perquè, a més del fet que Roma era "pa i circ", comèdies frívoles i putxinel·lis diversos –mentre a Grècia hi trobàvem tragèdies–, el cert és que els grecs eren menys "eficients" però van ser molt més feliços i van durar molt més temps (quan va caure l'imperi romà d'occident i quan va caure el d'orient?).
Conclusió: no és més eficient i productiu allò que dóna guanys immediats, sinó allò que et perpetuo el benestar.
Publica un comentari