Socialisme privat

En el 99% dels casos, quan defenso el liberalisme, la persona amb qui parlo té un argument (o pseudo-argument) que hi és contrari. Molts creuen que el socialisme és millor i comencen a cantar les mil meravelles de la redistribució. L'excusa de la intervenció de l'estat en la vida dels individus és sempre que s'aconsegueix un major benestar global perquè tothom té les "necessitats bàsiques" cobertes. I és cert: el nivell de benestar de forma global és superior que amb el liberalisme (els adverteixo que aquesta afirmació és certa només a priori). Però, tenint en compte el procediment pel qual s'arriba a aquesta situació, això va en detriment del benestar individual d'una part dels membres de la societat: els que més tenen han de renunciar a una part dels seus béns per a donar-la als que menys tenen de tal manera que, ceteris paribus, el seu benestar individual disminueix (cal tenir en compte que, com que aquesta renúncia es fa per imposició i no per voluntat pròpia, no es recupera benestar en concepte de "satisfacció moral" o "consciència tranquil·la"). L'ideal sembla, doncs, que hauria de ser un major benestar global que, com a mínim, no minvés el benestar individual de ningú. I això és possible? La clau seria que els que tenen major benestar en el sistema liberal poguessin mantenir-lo (és a dir, no fossin víctimes de la redistribució) i els que tenen major benestar en el sistema socialista també poguessin gaudir-ne a aquest nivell (és a dir, continuessin nodrint-se de la redistribució). Com és obvi, cal introduir aquí un factor que ja he anomenat abans: la gent que guanya benestar beneficiant a altra gent, la gent que té major benestar cedint una part dels seus béns a aquells que en tenen menys que quedant-se'ls tots per a ells. Bé, aquest model és només assumible dins el marc del liberalisme: en aquest marc és igualment possible la redistribució, però, aquesta vegada, fruit de la voluntat i no de l'obligació de cadascun dels contribuents; la redistribució esdevé, doncs, una opció, i si algú considera que no li aporta cap tipus de millora, pot no participar-hi, mantenir el seu nivell de benestar individual. Imaginin-se una empresa amb dos tipus de clients: els que aporten i els que reben diners; uns guanyen benestar per la satisfacció d'ajudar i els altres per ser ajudats. En aquesta situació, el benestar global augmenta molt més que en el socialisme perquè en cap cas no hi ha cap benestar individual que es redueixi.
La pregunta clau és: i qui obté benestar de la satisfacció d'ajudar? Bé, si cadascú és coherent amb la seva ideologia, he d'entendre que, com a mínim, aquest 99% de persones del total amb qui discuteixo sobre el liberalisme ho fa. I si no hi ha prou gent que voluntàriament estigui disposada a participar en la redistribució obtenint-ne només satisfacció personal, potser caldria replantejar-nos la legitimitat democràtica del sistema actual o etiquetar de "paràsits" (cosa desagradable) tots aquells que només se sumen al carro de la redistribució quan es tracte de cobrar.