Mai no m'ha agradat el patriotisme, aquest sentiment de pertinença a una terra, de formar part d'una nació, d'identificar-se amb tot un conjunt de persones pel fet d'haver nascut dins les mateixes fronteres polítiques. No em sento orgullosa dels èxits de Catalunya com tampoc no em sento culpable dels seus fracassos senzillament perquè no n'he pres part, perquè no responc pels meus avantpassats ni per cap altra persona que no sigui jo. Els actes no s'hereten i sóc incapaç de sentir cap mena d'orgull per res que no hagi fet jo ni de "pertànyer" a cap ens abstracte o col·lectiu (de fet, de pertànyer a res, en general).
Però sóc catalanista. Per a mi això només significa defensar aquella part del conjunt d'elements que poden ser designats com a "catalans" que sento meus. Que és el mateix que dir que el meu catalanisme implica únicament la defensa del català. És només la llengua catalana allò amb què m'identifico i allò que considero que em pertany. Ni la història ni els artistes ni les terres ni les victòries catalanes. Només la llengua amb què parlo, escric i, sobretot, penso. I a més dic que és la llengua qui em pertany i no jo qui pertanyo a la llengua. Des de la meva perspectiva, primer vaig ser jo i després el català.
Aquest meu catalanisme, però, és circumstancial, sóc catalanista només perquè veig que la meva llengua és menyspreada i inferioritzada per molta gent i això no m'agrada. En general no sol importar-me què pensi la gent mentre això no m'afecti a mi. Però el català es troba en situació constant de subordinació i, evidentment, sense cap motiu justificat. El dia que això acabi (i això no implica la desaparició del castellà, sinó l'equiparació d'ambdues llengües en els àmbits en què abunden els parlants d'una i altra), deixaré de ser catalanista.
Com poden veure, el meu catalanisme no comporta l'independentisme. Potser un altre dia els explicaré per què sóc independentista, però en fi, poden imaginar-s'ho.
3 comentaris:
Doncs tens catalanisme per a anys i panys, bufona...
No s'està molt sola, aïllada de tota una història que t'ha dut fins on ets? A mi m'agrada sentir com certa manera, i allunyant-me de misticismes, tot plegat forma part de mi.
Potser una qüestió més important del patriotisme no és si tu respons pels teus avantpassats sinó que els teus avantpassats responen per tu.
En el meu cas, no em puc sentir orgullós de parlar espanyol perquè és la llengua que havia de parlar inevitablement. Li tinc tot l'afecte del món, evidentment; però, en canvi, sí que va ser una decisió personal aprendre el català, i d'això sí que em puc sentir orgullós. De la mateixa manera, suposo, que utilitzar el català habitualment no depèn d'haver-lo rebut com a herència, perquè les herències es poden dilapidar en poc temps o se'n pot tenir cura durant molts anys. En qualsevol cas, és sempre una decisió individual.
Salutacions cordials.
Salutacions cordials.
Publica un comentari