La primera vegada que vaig anar a Nova York, mentre entrava a Manhattan em van dir que el temps en aquella ciutat transcorria a un ritme diferent de la resta del món. Últimament he estat pensant que potser la meva ment porta l'hora de Nova York en comptes de la d'aquí, cosa que podria donar l'única explicació plausible a per què darrerament tinc la sensació que al meu voltant tot canvia constantment i a una velocitat increïble. Hi ha gent que va i ve, gent que de sobte desapareix, gent que truca quan menys t'ho esperes (d'aquesta n'hi ha molta)... Però en el fons potser comença a fer massa temps que tot el que orbita per aquí m'ho conec massa. Potser caldria fer un canvi sobtat de mobiliari. Fa un temps vaig fer-ho i em va anar bé. Sempre he estat d'aquestes que, quan se'ls acumula pols als mobles, prefereixen canviar-los en comptes de neterjar-los. La diferència amb anteriors mudances, però, és que aquesta veagada no m'he cansat dels mobles vells, simplement me'ls conec massa. Potser n'hi hauria prou amb una mà de pintura a les parets? Havia pensat a tallar-me els cabells ben curts com a mesura visible de canvi, però vaig acabar pensant que el mal gust no deu ser la solució als meus mals. L'altre dia, algú a qui no sé gaire com ubicar dins el meu piset de mobles afectuosament coneguts m'explicava que de l'última noia amb qui havia estat n'havia estat més enamorat en deixar-ho que quan van començar a sortir. És cert que volem sempre el que no tenim? Aquesta podria ser la resposta a les trucades inesperades. Últimament he descobert que tinc un públic femení força ampli que desconeixia. I sembla que en general se'm llegeix més per ràbia que per afinitat. Bé, doncs, senyores: què farien vostès amb els meus mobles? Sí, ja sé que vostès estan molt contentes amb els seus, que cada dia els treuen la pols, els posen gerros de flors a sobre i se'ls ensenyen les unes a les altres. Però ja els he dit que jo sóc més de canviar sovint la decoració. Potser el que hauria de fer és canviar-me de pis: així no hauria de tirar els mobles d'ara, però podria tenir-ne de nous. La primera vegada que vaig anar a Nova York em van dir que el temps en aquella ciutat transcorria a un ritme diferent de la resta del món... i vaig acabar recorrent la distància entre Times Square i el Metropolitan a una velocitat rècord per no perdre l'autobús de tornada a Boston.dimecres, maig 13, 2009
New & back
La primera vegada que vaig anar a Nova York, mentre entrava a Manhattan em van dir que el temps en aquella ciutat transcorria a un ritme diferent de la resta del món. Últimament he estat pensant que potser la meva ment porta l'hora de Nova York en comptes de la d'aquí, cosa que podria donar l'única explicació plausible a per què darrerament tinc la sensació que al meu voltant tot canvia constantment i a una velocitat increïble. Hi ha gent que va i ve, gent que de sobte desapareix, gent que truca quan menys t'ho esperes (d'aquesta n'hi ha molta)... Però en el fons potser comença a fer massa temps que tot el que orbita per aquí m'ho conec massa. Potser caldria fer un canvi sobtat de mobiliari. Fa un temps vaig fer-ho i em va anar bé. Sempre he estat d'aquestes que, quan se'ls acumula pols als mobles, prefereixen canviar-los en comptes de neterjar-los. La diferència amb anteriors mudances, però, és que aquesta veagada no m'he cansat dels mobles vells, simplement me'ls conec massa. Potser n'hi hauria prou amb una mà de pintura a les parets? Havia pensat a tallar-me els cabells ben curts com a mesura visible de canvi, però vaig acabar pensant que el mal gust no deu ser la solució als meus mals. L'altre dia, algú a qui no sé gaire com ubicar dins el meu piset de mobles afectuosament coneguts m'explicava que de l'última noia amb qui havia estat n'havia estat més enamorat en deixar-ho que quan van començar a sortir. És cert que volem sempre el que no tenim? Aquesta podria ser la resposta a les trucades inesperades. Últimament he descobert que tinc un públic femení força ampli que desconeixia. I sembla que en general se'm llegeix més per ràbia que per afinitat. Bé, doncs, senyores: què farien vostès amb els meus mobles? Sí, ja sé que vostès estan molt contentes amb els seus, que cada dia els treuen la pols, els posen gerros de flors a sobre i se'ls ensenyen les unes a les altres. Però ja els he dit que jo sóc més de canviar sovint la decoració. Potser el que hauria de fer és canviar-me de pis: així no hauria de tirar els mobles d'ara, però podria tenir-ne de nous. La primera vegada que vaig anar a Nova York em van dir que el temps en aquella ciutat transcorria a un ritme diferent de la resta del món... i vaig acabar recorrent la distància entre Times Square i el Metropolitan a una velocitat rècord per no perdre l'autobús de tornada a Boston.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Tothom ha de poder canviar els seus mobles quan vulgui, sempre que algú els pugui reutilitzar després i intentant que la compra d'aquell moble hagi tingut un sentit. En qualsevol cas, desfer-se'n no hauria de significar la seva destrucció. I és que, al meu parer, el més recomanable és recordar que se'n fa del moble per si volem intentar recuperar-lo. Mai és tard...
Por qué no habláis como la gente en vez de esa jerigonza que se habla en cataluña.
Per què no parleu com la gent en comptes de aquesta jerigonza que es parla a Catalunya.
Doncs ja que avui ho demanes explícitament, et diré el que en penso.
Certament hi ha persones que tard o d'hora se'n acaben cansant de les coses. Dels mobles, del seu propi look, de les persones que l'envolten …
Però no és pas una sensació això que sents, companya, no. És que realment "al teu voltant tot canvia constantment i a una velocitat increïble". Sí.
Però, en canvi, tendim a caure en la vanitat de pensar que "comença a fer massa temps que tot el que orbita per aquí ho coneixem massa".
Saps, doncs, el que jo faria ? Em dedicaria un temps a pensar seriosament i ben sincera quin és el tipus de moble que realment em faria feliç de forma estable, amable i serena.
En el meu cas vaig descobrir que els meus mobles havien de tenir sobretot delicadesa, afecte, tendresa i "carinyu". Des de llavors vaig deixar de buscar mobles de disseny, intel.lectualment interessants, moderns, de línia atrevida, snobs, originals, genials …
Així les coses, fixa't si sóc tonta que cada cop que m'he hagut de canviar de cotxe, per exemple, abans de deixar-lo per a no tornar a veure'l mai més, he necessitat de fer-li un petó d'amagat, sense que ningú em vegi, tot sentit una mena de nostàlgia anticipada, agraïment i tendresa envers aquell objecte que m'ha acompanyat durant tant de temps.
Potser no cal que canviis gaire tu.
Potser n'hi ha prou amb que canviis el que busques.
No ?
TEANO DI CROTONA
Publica un comentari