“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. La magnitud dels gratacels del Financial Distric i la majestuositat de la cúpula de Santa Maria dei Fiori, les enormes avingudes de Manhattan i els jardins renaixentistes, els panells d’anuncis de Times Square i les pintures de Botticelli... Diuen que la ment dels homes es divideix entre la racionalitat i la follia. Nova York és la meva part racional, l’ambició de voler anar cada vegada un pas més enllà, de millorar, d’aprendre més, la llibertat i la supervivència. Florència és la meva part folla, el plaer pel plaer, la bogeria d’esforçar-se per acabar sentint-se aclaparat per la bellesa, l’ostentació banal. I la ment es debat entre l’una i l’altra, i una part d'ella vol caminar per les enormes avingudes des de Park Avenue fins a Battery Park, mentre l’altra vol entrar a Santa Croce per tornar a veure aquella escultura de marbre d’una dona que deixa una corona de flors damunt la tomba del seu marit. Haver d’escollir és sempre difícil, la renúncia és dolorosa; de vegades, potser és millor el lleu dolor de la confusió, el mareig de la desorientació. Mentre ho puguis tenir tot. dilluns, juliol 27, 2009
Mentre ho puguis tenir tot
“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. La magnitud dels gratacels del Financial Distric i la majestuositat de la cúpula de Santa Maria dei Fiori, les enormes avingudes de Manhattan i els jardins renaixentistes, els panells d’anuncis de Times Square i les pintures de Botticelli... Diuen que la ment dels homes es divideix entre la racionalitat i la follia. Nova York és la meva part racional, l’ambició de voler anar cada vegada un pas més enllà, de millorar, d’aprendre més, la llibertat i la supervivència. Florència és la meva part folla, el plaer pel plaer, la bogeria d’esforçar-se per acabar sentint-se aclaparat per la bellesa, l’ostentació banal. I la ment es debat entre l’una i l’altra, i una part d'ella vol caminar per les enormes avingudes des de Park Avenue fins a Battery Park, mentre l’altra vol entrar a Santa Croce per tornar a veure aquella escultura de marbre d’una dona que deixa una corona de flors damunt la tomba del seu marit. Haver d’escollir és sempre difícil, la renúncia és dolorosa; de vegades, potser és millor el lleu dolor de la confusió, el mareig de la desorientació. Mentre ho puguis tenir tot. 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
Precioso, una vez más.
Pero quizás nos ocurre que tenemos la lateralidad cerebral cruzada entre ambos, tú y yo. Porque a mi me sucede algo parecido a lo que relatas … pero al revés. Asocio el lado loko a Nueva York, mientras que el lado racional y sereno me reside en Florencia.
Hay lo que hay, mas nuevamente se comprueba que (casi) todo es según el color del cristal con que se mira. Aunque, dime Nausicaa, realmente encuentras tú la ostentación banal en la Casa di Dante (por ejemplo) y no en 5th Avenue con 57th Street (por poner) ?
A pesar de apasionarme ambas, a mi me rezuma mucha más ostentación banal New York que Firenze. De la libertad y la superación de uno mismo, hablaremos otro día.
Después de tanto tiempo, nuevamente es un placer dulcemente discrepar contigo.
Que tus vacaciones sean felices.
"Tanto es gentil el porte de mi amada, tanto digna de amor cuando saluda, que toda lengua permanece muda y a todos avasalla su mirada"
TEÓN DE ALEJANDRÍA
Publica un comentari