Amb la llibertat com a paradigma, la democràcia em sembla un sistema injust, però és el menys injust que conec. Sembla inevitable que, convivint amb més gent, s'hagin de prendre decisions úniques que afectin tothom; és força problable que hi hagi més d'una opinió i que, per tant, sigui quin sigui el sistema d'elecció, hi hagi individus que vegin com la decisió finalment escollida no es correspon amb la que ells haurien pres, de manera que la seva llibertat es veu frustrada. Si no es pot considerar la llibertat individual -perquè de més d'una voluntat en sorgeixi una sola solució-, el millor és considerar la llibertat global. I això és el que fa la democràcia: maximitza la llibertat global.La història, la llarga pugna material i intel·lectual necessària per establir la democràcia -que en rigor només és si el sufragi és universal tant en la seva cara activa com en la passiva-, han fet que el sistema s'hagi dotat de certs "elements de seguretat". Segurament és molt qüestionable la necessitat d'una Constitució, d'una norma bàsica que reculli uns drets elementals i unes línies d'organització i funcionament fonamentals. Es diu que és per preservar la llibertat, la llibertat entre individus i la llibertat enfront de l'estat. Una Constitució, segons alguns corrents jurídics constitucionalistes, té com a requisit indispensable per definir-se com a tal haver estat aprovada democràticament. Si mirem en pro de la llibertat, sembla natural que una norma feta per defensar aquesta llibertat sigui aprovada mitjançant un sistema que precisament maximitza la llibertat global. Podríem qüestionar-nos si en aquest cas és necessari i, sobretot, imprescindible prendre aquesta "decisió" comuna: amb la llibertat com a paradigma, la democràcia sembla el sistema menys injust, però com que no és just perquè no respecta la llibertat individual, sinó la glboal, en pro d'aquesta primera (perquè la llibertat és eminentment una característica individual) cal que siguin les mínimes les decisions preses en comú. Com a mínim això s'endevina per lògica, sempre que només es busqui defensar la llibertat, tant amb la democràcia com amb la Constitució; per a altra gent, hi ha altres "valors" que es defensen amb una i altra.
En l'ideari polític occidental, la llibertat, doncs, sembla haver-se plasmat en la democràcia i la Constitució i, per tant, la defensa de la primera es fa a través de la defensa de les segones. Com a mesura de defensa d'aquestes, quan es va anar adquirint experiència en democràcia i constitucionalisme, es van anar creant tribunals constitucionals que vetllessin pel respecte de la norma suprema. D'una banda, perquè els individus respectessin els drets reconeguts als seus congèneres, i, d'una altra, perquè la representació (i, per tant, no la voluntat directa) dels ciutadans no utilitzés el poder constituït per anar en contra dels propis ciutadans, els constituents, és a dir, en contra del que ells mateixos havien establert mitjançant la democràcia, el que havien de ser les línies de l'actuació estatal i els drets individuals inviolables.
A partir de tot el que he exposat, podríem elaborar una piràmide que reculli l'ordre jeràrquic dels elements que vertebren el nostre ordre polític:
O el que és el mateix:
Si acceptem, per tant, aquestes jerarquies, té sentit democràtic que el TC modifiqui el que el poble ha escollit per mitjà de la democràcia, quan jeràrquicament el poble està per sobre del tribunal i la democràcia, per sobre la Constitució?
4 comentaris:
Una bona lliçó breu sobre l'eterna pugna entre la llibertat individual (primària) i la col.lectiva (secundària, però imprescindible si volem seguir sent animals socials).
Per aquest camí estàs a un pas de trobar el viarany de l'anarquisme utòpic (absoluta llibertat individual, amb la sola excepció de quan lesiona a un altre). No està mal.
I, parlant de piràmides, però, no te'n oblidis mai de la de Kelsen (també invertida) que posa al seu vértex, precisament la Constitució.
Per això ara responc a la teva pregunta: no, crec que no té cap sentit que el TC es pronuncii sobre una norma aprovada democràticament per dos parlaments i refrendada, a més, específicament per les urnes. Cap sentit.
Per això, quan tots en parlen, jo no tinc cap pressa per que emetin aquesta sentència. Com si no volen pronunciar-se mai.
Però algú, amb mala sang, va demanar-los que es pronunciessin. I què ha de fer, doncs, ara aquest tribunal ?? No pronunciar-se mai, o fer-ho d'aquí a trenta anys, seria una sortida. ;-)
Vet aquí una arruga més, paradoxal, del nostre sistema democràtic i judicial.
Un petó.
Teano de Crotona.
Veig que t'has apropat al joc de sentits del títol: "piràmide invertida" es refereix a les piràmides que adjunto al text, però també és utilitzat com a sinònim de "Constitució", que és en bona part el tema del post.
I, efectivament, m'acosto a l'anarquisme (utòpic?)amb la meva defensa absoluta de la llibertat individual; no en va el liberalisme de què sóc partidària també és conegut com a "anarcocapitalisme": l'anarquisme és un model político-legislatiu, mentre que el capitalisme és un model econòmic i, per tant, en contra del que creu molta gent, no s'exclouen mútuament.
Finalment, jo també espero que la sentència, excepte si ha de deixar el text intacte, es retardi tant com sigui possible, però això seria una important punxada del sistema legislatiu, molt perillosa per a la seguretat jurídica i per a possibles casos presentats al TC en el futur. Ara bé, és realment trist que aquest mateix sistema legislatiu sigui tan rígid que resulti incapaç d'anar-se perfeccionant i preservi aquelles fallades paleses que van sortint a la llum a mesura que augmenta la nostra experiència en democràcia.
No és que m'hi hagi acostat recentment (vet aquí la justificació dels meus possibles errors al respecte) si no quan vaig estudiar Dret fa ja massa anys.
És així que tenía gravada la teoría de Kelsen en el sentit que la Constitució era el vèrtex superior de la piràmide normativa de qualsevol ordenamnt jurídic. Com a tal vértex, era més petita que la resta de normes pel que fa a la seva especialització i detall jurídic, però culminava la jerarquia legislativa d'aquell sistema. La prova de solidesa del sistema de referència consistia precisament en invertir la piràmide i comprovar si el vértex, per petit que fos (recorda que hi ha constitucions consuetudinàries), resultava suficientment sòlid com per a suportar tot el pès de la resta de normes.
Potser la cosa em va quedar mal gravada degut a que, en aquella era (fa ja tants anys ...) acabava jo de conèixer ben recentment la tècnica "funicular" del geni Gaudí (precisament un model arquitectònic que persegueix fer convergir les línies de càrrega d'una estructura superior ample en un sol punt inferior molt menor en superfície però també molt equilibrat i sòlid degut a l'esmentada tècnica). I això Gaudí ho aconseguia organitzant una estructura coherent amb un caient natural com a resultat d'estar "penjada" (d'aquí el nom de la tècnica) d'un sol punt per a, posteriorment i un cop consolidada aquesta estructura, justament, invertirla per a que el punt d'on abans penjava fos ara la base d'equilibri. (Què difícil és explicar certes coses sense l'auxili gestual).
És per tot això que, al no veure la constitució en cap dels vèrtex d'ambdues piràmides que has inclòs al post, he comès la pedanteria de fer-te'n referència abans d'entendre que estaves fent un joc de paraules i continguts. Et prego sàpigues disculpar-me.
(... / ...)
(... / ...)
Certament, un cop més, els extrems es toquen i és per això que, tal com dius, anarquisme i capitalisme no només no s'exclouen si no que, probablement, es complementen ideològicament. I dic "ideològicameent" perquè succeeix, però, que ara mateix no sóc capaç d'imaginar-me com poden complementar-se també a la pràctica, més enllà de completar cadascuna el mosaic de les ideologies i les estratègies d'organització social.
I és en aquest darrer punt en el que, potser, mantenim avui la discrepància, ja que en tota la resta estic absolutament d'acord amb tu. Vull dir que, al meu entendre, el problema de coherència externa del capitalisme rau precisament en el que tu mateixa dius, és a dir, en que es tracta "només" d'un model econòmic que presuposa que s'autoregularà constantment gràcies només a la llibertat individual i, conseqüentment, al lliure mercat com a valors ben suprems.
En canvi, l'anarquisme, tal com també dius tu mateixa, és un model político-legislatiu (bé, això de legislatiu jo t'ho discutiria doncs, precisament, l'anarquisme nega per definició tota norma tret del dret màxim a la llibertat individual, però entenc el que vols dir). És així, doncs, que l'anarquisme posa a l'individu immediatament davant de tot, mentre que el capitalisme ho fa més indirectament. Dit d'una altra forma, l'anarquisme busca el benestar de cada individu de manera immediata, cercant la compatibilitat espontània de la seva llibertat individual amb el bé comú, mentre que el capitalisme pretén generar un estat de coses en el que, a la llarga, tothom acabi tenint el benestar que es "mereix" o que és capaç d'aconseguir gràcies a l'ús de la seva llibertat.
Els llocs en els que s'aplica el capitalisme amb intenció paradigmàtica (però amb totes les seves imperfeccions), estan cada cop més lluny d'aconseguir el seu objectiu social (si és que un model econòmic pot tenir-ne), així com també aquells que van aplicar un model socialista amb igual intenció paradigmàtica (però també amb igual, o pitjor, decadència i deteriorament ideològic) van quedar a anys-llum d'aconseguir els objectius que van donar força a la seva implantació via revolució popular. D'aplicació pràctica de models anàrquics, ara mateix no te'n ser dir cap (no pot entendre's com a tal la participació de la CNT en els darrers governs de la Generalitat de la Segona República).
Uuuufff, nena, què llarg és el camí per a arribar a ser una civilització avançada. Jo crec que quan aconseguim contactar amb alguna intel.ligència extraterrestre (d'aquí a set o vuicents anys, calculo), crec que encara no estarem a l'alçada.
I respecte al TC, nemine discrepante. Aquesta és la paradoxa i aquest és el carreró (judicial, però sobre tot polític) sense sortida en el que algú ens hi ha volgut fotre. Tot un repte per al propi TC i per al sistema, certament. Tot i així, jo crec que el sistema es va depurant a base d'hòsties, no ? Ara ens està passant això i estic conveçut que, després, els autors (que no pas els polítics) aportaran alguna cosa nova per a que no torni a pasar. El problema és que avancem tan lentament …
Una abraçada.
TEANO
Publica un comentari