En Nobel es va equivocar

Una de les coses més socialistes, més fanàtiques, més "políticament correctes", més fal·laces, més d'esquerra europea decadent i devorada pel seu propi discurs... una de les coses, en definitiva, més declaradament absurdes que es poden fer és donar el Premi Nobel de la Pau -el mateix que van rebre la mare de Teresa de Calcuta i Martin Luther King- a Barack H. Obama. Que Obama agrada a l'esquerra europea és tan evident com que Europa no entén la política i la visió del món americanes. L'onada mediàtica i l'immens impacte que ha suposat l'arribada d'Obama ha desvirtuat la situació i sembla evident que l'escuma ha pujat fins a deixar la copa plena però amb només dos dits de xampany. És cert que Obama és molt diferent de George W. Bush, que la seva actitud sembla revestida d'una certa voluntat conciliadora i els seus orígens generen una certa complicitat (malgrat que alguns ens permetem de desconfiar de les capacitats governatives que la voluntat i un arbre genealògic puguin acreditar); és cert que la seva trajectòria és la plasmació de la igualtat i la llibertat de què Nord Amèrica és emblema i que ha dut esperança a molts afroamericans. Però deixant això de banda, Obama és el president dels Estats Units i com a tal mirarà fonamentalment pels interessos dels Estats Units -que sovint necessiten l'exèrcit per a satisfer-se-; també, com a president dels Estats Units, el seu càrrec té molta presència, però poc poder fàctic (poc en relació amb el que ens sembla que té, evidentment), de manera que poca cosa pacifista podrà fer ell tot sol.

El president dels Estats Units no pot ser monjo benedictí; pot ser algú partidari de la diplomàcia i algú partidari de les aliances entre estats en comptes de l'escisió, però sens dubte això no converteix Obama en ningú extraordinari ni, sens dubte, en ningú ni remotament equiparable a Teresa de Calcuta o a Martin Luther King.