Socialisme privat

En el 99% dels casos, quan defenso el liberalisme, la persona amb qui parlo té un argument (o pseudo-argument) que hi és contrari. Molts creuen que el socialisme és millor i comencen a cantar les mil meravelles de la redistribució. L'excusa de la intervenció de l'estat en la vida dels individus és sempre que s'aconsegueix un major benestar global perquè tothom té les "necessitats bàsiques" cobertes. I és cert: el nivell de benestar de forma global és superior que amb el liberalisme (els adverteixo que aquesta afirmació és certa només a priori). Però, tenint en compte el procediment pel qual s'arriba a aquesta situació, això va en detriment del benestar individual d'una part dels membres de la societat: els que més tenen han de renunciar a una part dels seus béns per a donar-la als que menys tenen de tal manera que, ceteris paribus, el seu benestar individual disminueix (cal tenir en compte que, com que aquesta renúncia es fa per imposició i no per voluntat pròpia, no es recupera benestar en concepte de "satisfacció moral" o "consciència tranquil·la"). L'ideal sembla, doncs, que hauria de ser un major benestar global que, com a mínim, no minvés el benestar individual de ningú. I això és possible? La clau seria que els que tenen major benestar en el sistema liberal poguessin mantenir-lo (és a dir, no fossin víctimes de la redistribució) i els que tenen major benestar en el sistema socialista també poguessin gaudir-ne a aquest nivell (és a dir, continuessin nodrint-se de la redistribució). Com és obvi, cal introduir aquí un factor que ja he anomenat abans: la gent que guanya benestar beneficiant a altra gent, la gent que té major benestar cedint una part dels seus béns a aquells que en tenen menys que quedant-se'ls tots per a ells. Bé, aquest model és només assumible dins el marc del liberalisme: en aquest marc és igualment possible la redistribució, però, aquesta vegada, fruit de la voluntat i no de l'obligació de cadascun dels contribuents; la redistribució esdevé, doncs, una opció, i si algú considera que no li aporta cap tipus de millora, pot no participar-hi, mantenir el seu nivell de benestar individual. Imaginin-se una empresa amb dos tipus de clients: els que aporten i els que reben diners; uns guanyen benestar per la satisfacció d'ajudar i els altres per ser ajudats. En aquesta situació, el benestar global augmenta molt més que en el socialisme perquè en cap cas no hi ha cap benestar individual que es redueixi.
La pregunta clau és: i qui obté benestar de la satisfacció d'ajudar? Bé, si cadascú és coherent amb la seva ideologia, he d'entendre que, com a mínim, aquest 99% de persones del total amb qui discuteixo sobre el liberalisme ho fa. I si no hi ha prou gent que voluntàriament estigui disposada a participar en la redistribució obtenint-ne només satisfacció personal, potser caldria replantejar-nos la legitimitat democràtica del sistema actual o etiquetar de "paràsits" (cosa desagradable) tots aquells que només se sumen al carro de la redistribució quan es tracte de cobrar.

No hem canviat tant

Fa ja un any que sentim parlar de Barack Obama; primer va ser en la campanya per a ser el candidat del partit demòcrata, després per a ser escollit president dels Estats Units i, finalment, per haver estat investit en aquest càrrec. Se n'ha parlat, escrit, llegit i sentit moltíssim i jo no en diré res de nou. L'altre dia em preguntaven si, cas d'haver pogut, hauria votat Barack Obama o John McCain. Per diferent que sigui la política americana de l'europea, tenen totes dues el mateix problema: cap dels dos partits majoritaris no aposta clarament pel liberalisme. I si bé és cert que el partit republicà és, per norma general, partidari d'una mínima intervenció de l'estat en l'economia, el partit republicà és essencialment conservador. Bé, jo no sóc conservadora. I si bé és cert que el partit demòcrata és molt més donat a ideologies anti-discriminatòries i innovadores (i malgrat que hi englobo moltes coses, amb "innovadores" penso especialment en temes com l'avortament, la investigació amb cèl·lules mare o la despenalització de l'eutenàsia), el partit demòcrata és essencialment estatista (cert, no fins als extrems dels europeus, però Déu n'hi do per ser Amèrica). Bé, jo no sóc estatista. I posada davant aquest conflicte, tenia la tranquil·litat que no havia de votar demòcrata o republicà, sinó que era conscient que l'únic que podia i volia fer era mirar-m'ho tot des de lluny, des de la remota Europa que Bush, i segurament també Obama, va tenir el seny de no escoltar-se mai més del que li interessava al seu país, cosa que, per cert, europeus, és la funció del president dels Estats Units. I ara sí que començo a arribar una mica al lloc on volia anar a parar. Perquè de fet la causa d'aquest post no era el nomenament de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units (happy president to you), sinó donar compte d'una observació que jo, com a llunyana espectadora europea, malbaratadora de la raça progressista* per la meva manifesta desviació liberal, i alhora com a exagerada defensora de la cultura clàssica ja no tant per a conèixer-la (que no està de més, però de per si és ben poc útil en el dia a dia), sinó més per a tenir un punt de vista global del que és aquesta espècie humana a la qual sembla que estem condemnats a pertànyer (no tinc alternatives millors, també els ho dic), he fet.
I és que en veient tot el rebombori i els crits i el bombo i plateret que tota la parafernàlia ha portat per cua, jo m'he anat a fixar en les grans similituds (i deuen ser-ho força, perquè per una vegada no anava amb la intenció de veure grecs i romans on no els hi ha) que hi ha entre Roma i Amèrica.

Segons diuen els entesos (i jo corroboro perquè riu-te'n però en el fons em passo la vida traduint el que van deixar escrit els romans; per cert, ja no ens cau bé Ciceró), hi havia a Roma tres pilars fonamentals que mantenien en peus la civilització i l'ordre social i polític del Mediterrani: la pàtria, la religió i l'exèrcit. I aquests tres pilars són ben presents a Amèrica. A Roma hi havia també el pilar de l'economia, evidentment; sense l'economia no hi havia diners per a finançar res ni tenia sentit que es fessin moltes de les coses que es feien. L'economia, en el fons, estava sempre darrere de qualsevol acció, més directament o menys, aplicada als diners o a qualsevol altra "entitat" de valor. I, com és obvi, també és així a Amèrica; però l'economia era a Roma i és a Amèrica una mena de corrent continu, una remor de fons que sempre hi és i que maleït el dia que s'apaga o es torba, però que al cap i a la fi no té cap protagonisme rellevant si tot va bé. En canvi, no passa el mateix amb el patriotisme i la religió, ni tampoc amb la cosa militar.
Roma era l'urbs, era l'orbis caput, la civilització enfront dels bàrbars, l'ordre i el dret davant el caos i la submissió, el refinament davant la rudesa. I Amèrica és l'estrella que guia occident, la mare dels que són el que volen ser i arriben on volen arribar, la terra del lliure i la casa de l'intrèpid. En proporció, segurament hi havia tantes lupae capitolinae a Roma com star spangled banners a Amèrica.
Figures importants a Roma eren els pontifices, poc menys que dirigents del país, que guiaven la política amb els seus auguris i s'encarregaven que els déus del Panteó estiguessin permanentment i adequadament honrats pel poble, i més especialment en els moments crucials (Mart en època de guerra, Ceres en època de sembra i collita...). I si bé els reverends no tenen, afortunadament, tan determinants rols en la política americana, sí que ells a cada barri i la religió cristiana arreu del país tenen un paper indiscutiblement cabdal. Tant és si estem en època de guerra o pau, d'abundància o crisi, per damunt de tot que sempre God bless us and bless America.
I si les armes i la guerra quedaven ja una mica apartades del dia a dia dels romans de la plebs, més lluny ho estan del dels americans. Però l'exèrcit sempre es mou, sempre hi ha un foc obert en un o altre lloc, sempre hi ha tropes avançant i sempre porten amb elles l'essència del país; elles estenen allò que és la base del nostre sistema polític. Tant és si civilitzem els bàrbars o democratitzem els caus de dictadors; l'exèrcit no és mera defensa, sinó que té un significat molt més ampli. Les campanyes que abans es duien a Germània i a Dàcia ara es duen a Iraq i Afganistan. I tal com les copiae desfilaven des del Camp de Mart al llarg del centre de la ciutat seguint la Via Sacra, així les tropes americanes desfilen davant els seus màxims dirigents en dies assenyalats ocupant els carrers de Washington D.C.
Però les semblances entre Roma i Amèrica van més enllà d'això. El tracte cortès, amable i de reconeixement entre George W. Bush i Barack H. Obama en la presa de possessió del càrrec per part del segon era ben bé el tracte cortès que hi havia entre alts dirigents a Roma; tant era com d'aferrissadament s'haguessin enfrontat en la batalla, quants aliats de l'un hagués fet matar l'adversari, quantes vegades haguessin hagut de recular perquè l'estratègia de l'altre era millor: quan dos romans es trobaven cara a cara al Senat, tot era cortesia i elogi.

I heus aquí com per anys que hagin passat, per terres que s'hagin conquerit, per pàgines d'història que s'hagin escrit, per nacions que hagin nascut, en el fons, no hem canviat tant.


*Progressista no en el sentit de mer defensor del progrés, sinó d'una determinada forma d'atènyer-lo.

Conduir a 80

Avui ha entrat en vigor la nova mesura que preveu la variabilitat de la velocitat màxima en alguns punts de les rodalies de Barcelona. Si això ho combinem amb el que ja va entrar en vigor fa un temps d’establir els 80km/h com a velocitat límit en les entrades a Barcelona, tenim com a resultat que hi podrà haver moments que la velocitat màxima sigui de 40 km/h. Sí, la variabilitat serà sempre a la baixa; és a dir, si hi ha molt de trànsit, serà inferior als 80 km/h, i si n’hi ha poc, no pujarà d’aquest límit. Bé, segurament la meva valoració, com totes, és subjectiva, però em sembla que, per poc que hagin pujat alguna vegada a la vida en un cotxe, convindran que és una velocitat força baixa quan ens estem referint a la circulació per vies interurbanes, de més de dos carrils, amples i, en general, amb tendència a la recta.

Anar per aquest tipus de via a aquesta velocitat és circular amb una especial lentitud. Perquè se’n facin una idea, 80km/h és la velocitat màxima permesa a un conductor novell. Una mesura com aquesta, pensaríeu, deu tenir una causa prou justificada. Bé, segons sembla, el seu objectiu és reduir la contaminació. Segurament, la majoria de gent prefereix actuar protegint el medi ambient que perjudicant-lo; en igualtat de condicions. Però quan aquesta actuació ens suposa un cost, aleshores cal mirar-s’ho de més a prop i decidir si el que n’obtenim justifica aquest cost. Segons les estadístiques (en realitat, segons diuen els que han vist les estadístiques, que, per cert, són els mateixos interessats que la mesura tingui un efecte positiu), la contaminació en aquests punts a baixat entre un 4 i un 11 %. Tenint en compte que la velocitat s’ha reduït un 33%, facin balanç vostès mateixos si els resultats són equiparables al seu cost.

Però més enllà d’això, és curiós que es tiri endavant una mesura d’aquest tipus sobre un col·lectiu, el dels conductors, que no sembla estar gaire compromès amb el medi ambient. Perquè tothom sap que l’ús del cotxe contamina i que a major velocitat, major consum. Quan el límit de velocitat és 120 km/h, circular a vuitanta no és res il·legal; quan el límit de velocitat és 120 km/h, si vols pots circular a vuitanta. Si ets algú que, malgrat estar conduint un cotxe, estàs compromès amb el medi ambient (perdoneu l’ús d’aquesta expressió, però és que sembla que, a base de discursos ecologistes, és la més entenedora), circula a vuitanta. Si és possible fer-ho voluntàriament, per què cal obligar a fer-ho? Potser per què la majoria de gent no vol circular a aquesta velocitat voluntàriament? I no és precisament la majoria de gent la que ha legitimat el govern per a poder prendre mesures com aquesta? L’aprovació de mesures impopulars, fa una certa pudor de demagògia. És clar que què havíem d’esperar: la majoria no va donar el seu suport a la persona que, malgrat representar la cinquena força política del país, avui té el poder de fer-nos anar a 80km/h o, fins i tot, a 40km/h.

Sembla que als EEUU, com a resposta a la crisi econòmica (no es molestin a buscar models alternatius, ja veuen que el capitalisme s’autoregenera), s’està començant a fabricar vehicles elèctrics en massa. Em pregunto si, un cop arribin al mercat europeu, aquests cotxes quedaran exempts de la limitació de velocitat a les rodalies de Barcelona; per lògica, la resposta hauria de ser que sí, a no ser que aquesta mesura sigui un intent encobert de desincentivar l’ús del transport privat, la qual cosa no em semblaria gens estranya. Cal tenir en compte que els que defensen l’ecologia fins al punt que els sembli un cost assumible la pèrdua de comoditat i eficiència que es deriva de la reducció de la velocitat en un 33%, són, en general, els més fidels seguidors de tot allò que sigui políticament correcte. I dins d’aquest gran catàleg, evidentment, és correcte anar amb transport públic i incorrecte fer servir el teu cotxe (aquell que t’has pagat tu, del qual tu pagues el combustible, del qual tu pagues l’assegurança obligatòria, pel que tu has pagat l’impost de circulació, etc., etc.). No seria estrany, dic, que a més de reduir la contaminació, aquesta mesura pretengués desincentivar l’ús del transport privat; perquè reduir la velocitat redueix les emissions, és cert, però també requereix més temps per a fer un desplaçament i, com que cada vehicle s’està més estona dins la via i per tant, en cas que el nombre de vehicles que circulen sigui el mateix, augmenta la densitat de vehicles, reduir la velocitat també augmenta les retencions.

A grans mals, grans remeis

Suposo que hauran observat que una de les modes més concorregudes dels darrers temps són l’ecologia i la reivindicació de drets. Vull dir l’ecologia i la reivindicació de drets portats a un nivell exagerat. I —fixin-se que curiós és el món— aquestes modes, i les queixes i protestes i pancartes i encadenaments i manifestacions que arrosseguen, van sempre encarades contra el capitalisme. Aquesta és, sembla, la causa de tots els problemes del món —tant bé que vivíem quan habitàvem les coves i caçàvem mamuts!—. El món es mor perquè les fàbriques contaminen, no perquè utilitzis la moto per anar de casa a una rave i de la rave a casa. La gent es mor de gana perquè cobra salaris indignes —és també curiosa la variació de la dignitat al llarg del temps; un salari digne (entenc, el salari mínim) canvia amb una sorprenent freqüència—, no perquè tu donis suport a polítiques aranzelàries en l’agricultura. Són dues modes molt esteses, ja fa anys que duren i segueixen a la perfecció el model de l’argumentari “políticament correcte”. Aquells que ja m’han llegit altres vegades, saben que aquesta actitud, la del políticament correcte, m’emprenya bastant (per no dir que la trobo hipòcrita, impersonal, fal·laç i contradictòria), i els que em llegeixin per primer cop, queden advertits. Per això em diverteix d’allò més veure com el capitalisme encaixa, com aquell qui juga a lluites amb un nen i somriu en veure els esforçats però vans intents d’aquest per guanyar, cada escomesa que li etziben l’ecologisme i la reivindicació de drets. Els donaré dos exemples.

Els progres (així anomenarem els seguidors d’aquestes dues modes, tot i que, aviso, no per etimologia del terme, sinó per ús; cf. supra) van començar a queixar-se que marques com Adidas o Nike explotaven els treballadors a les seves fàbriques al tercer món; aquestes marques van crear tot un seguit de cursos de formació i pujades salarials (mínims en la seva traducció occidental, però importants en aquells països) i van concedir festius als seus treballadors. Aleshores els van donar publicitat a aquests canvis i van passar a ser conegudes com a marques progres, cosa que va fer augmentar les seves vendes (us faríeu creus de quants anticapitalistes porten bambes Adidas i Nike!). Aleshores els progres van dir que els productes transgènics no eren ecològics; un munt de distribuïdors d’alimentació van crear un seguit de marques de productes biològics (criats o conreats només amb productes 100% naturals), els van donar publicitat i van augmentar les seves vendes. Pim-pam, dues magnífiques esquivades. Esperem que algun dia els anticapitalistes s’adonin que els productes del mercat no van en funció de què vol produir l’empresari, sinó del que vol el mercat (en gran mesura, format per anticapitalistes).

I, per si els interessa, la resposta és no, cap d’ells no es va adonar que ara els treballadors d’Adidas i Nike no poden fer hores extres per a cobrir també les necessitats de marits, esposes, germans, fills i pares, que no treballen en una multinacional. I no, cap d’ells no va caure en l’obvietat que amb la utilització únicament de productes 100% naturals el volum de producció és menor. I —coses de la vida—, a menor producció i igual consum... endevinin què passa?


N. del B.: en aquest post he utilitzat el terme “ecologisme” com a terme que engloba totes aquelles opinions partidàries no només de protegir el medi ambient, sinó també de mantenir-lo immutat.
N. del B. II: revisat el post per l'economista, on diu "igual consum" hi ha de dir "igual demanda".