Arbres perennes

Mentre jo dinava durant la pausa de la feina, ell s’ha assegut en un sofà que hi ha al restaurant i ha començat a llegir un llibre. Pocs minuts més tard, els ulls se li havien tancat i dormia plàcidament i profunda assegut al sofà, de cara a mi. Quan jo ja m’estava prenent el cafè, una dona ha entrat al restaurant i se li ha acostat. En trobar-lo dormint, amb molta tendresa li ha començat a acariciar el genoll per a despertar-lo sense brusquedat. Aleshores s’ha assegut al seu costat i s’han estat allà una estona. Ell tornava a llegir el llibre i ella em mirava; me n’he adonat perquè notava els seus ulls clavats sobre meu i en un moment que he aixecat la vista se’ns han creuat les mirades. La seva mirada parlava; em mirava i trobava a faltar el temps en què ella també era jove, trobava a faltar el seu rostre llis, la seva carn ferma, que els homes es giressin per a mirar-la quan es creuaven amb ella pel carrer. Quants anys deurien haver passat des que el seu cos havia començat a fallar? Quant havia passat des del dia que es va queixar per primer cop que la cama li feia mal o des d’aquella època en què els cabells se li havien començat a emblanquir? Què podia fer el seu rostre arrugat i pansit contra el de les noies joves, radiant i bell? Tots dos s’han aixecat, s’han tornat a posar els abrics i se n’han anat. S’estaran tot el dia veient la ciutat; segurament ara aniran a veure Santa Maria del Mar, després pujaran fins la Catedral i aleshores aniran passejant fins les Rambles i des d’allà cap al mar, fins on hi ha l’estàtua de Colom i aquells lleons negres que l’envolten. Passaran el dia junts, parlant d’aquesta ciutat segurament nova per a ells; han volgut marxar de Londres (o de Berlín o d’Amsterdam o d’Estocolm o de qualsevol que sigui la ciutat on viuen) per a passar un cap de setmana junts a Barcelona. Es veuen cada dia, viuen junts, ell li fa un petó cada vespre quan arriba a casa i la troba fent mitja en aquella butaca del costat de la finestra, amb les ulleres posades perquè amb el temps li ha anat costat més enfocar els objectes de prop. Els veig com s’allunyen cap a la porta del restaurant, agafats de la mà. I em pregunto per què ella em mirava d’aquella manera. Perquè és ben clar que a mi també se’m tornarà blanc el cabell, que també se m’arrugarà la pell, em cauran els pits i em fallaran les cames; però no sé si cada vespre algú em farà un petó en arribar a casa, vindrà amb mi a passejar per ciutats estrangeres i m’agafarà de la mà mentre camini al meu costat.

Catalanisme circumstancial

Mai no m'ha agradat el patriotisme, aquest sentiment de pertinença a una terra, de formar part d'una nació, d'identificar-se amb tot un conjunt de persones pel fet d'haver nascut dins les mateixes fronteres polítiques. No em sento orgullosa dels èxits de Catalunya com tampoc no em sento culpable dels seus fracassos senzillament perquè no n'he pres part, perquè no responc pels meus avantpassats ni per cap altra persona que no sigui jo. Els actes no s'hereten i sóc incapaç de sentir cap mena d'orgull per res que no hagi fet jo ni de "pertànyer" a cap ens abstracte o col·lectiu (de fet, de pertànyer a res, en general).

Però sóc catalanista. Per a mi això només significa defensar aquella part del conjunt d'elements que poden ser designats com a "catalans" que sento meus. Que és el mateix que dir que el meu catalanisme implica únicament la defensa del català. És només la llengua catalana allò amb què m'identifico i allò que considero que em pertany. Ni la història ni els artistes ni les terres ni les victòries catalanes. Només la llengua amb què parlo, escric i, sobretot, penso. I a més dic que és la llengua qui em pertany i no jo qui pertanyo a la llengua. Des de la meva perspectiva, primer vaig ser jo i després el català.

Aquest meu catalanisme, però, és circumstancial, sóc catalanista només perquè veig que la meva llengua és menyspreada i inferioritzada per molta gent i això no m'agrada. En general no sol importar-me què pensi la gent mentre això no m'afecti a mi. Però el català es troba en situació constant de subordinació i, evidentment, sense cap motiu justificat. El dia que això acabi (i això no implica la desaparició del castellà, sinó l'equiparació d'ambdues llengües en els àmbits en què abunden els parlants d'una i altra), deixaré de ser catalanista.

Com poden veure, el meu catalanisme no comporta l'independentisme. Potser un altre dia els explicaré per què sóc independentista, però en fi, poden imaginar-s'ho.