Autotutela estatal

La matinada d’ahir els Mossos van entrar al rectorat de la Universitat de Barcelona per fer fora els okupes/estudiants que portaven quatre mesos tancats al vestíbul de l’edifici noble de la universitat protestant contra el pla de Bolonya.

En tot ordre de convivència (liberal si pot ser, però també socialista) el monopoli de la violència l’ha de tenir un àrbitre imparcial (li podem dir Estat, però aquesta paraula fora de la teoria juridico-política està molt contaminada). És per això que els Mossos van fer bé utilitzant la força per desallotjar el rectorat. Van entrar i els van dir que venien a expulsar-los d’allà, oferint-los la possibilitat de marxar pacíficament. Això és un procediment formal i absolutament inviolable: abans d’utilitzar la força cal donar la possibilitat d’assolir l’objectiu pacíficament. Però la policia no hi és per fer servir la paraula: per això té el monopoli de la violència i per això, davant la resistència dels estudiants, els Mossos van haver d’obligar-los per la força a abandonar el rectorat. Aquestes són les normes i fins i tot els antisistema (especialment els antisistema, diria jo) les han de conèixer i les coneixen. No poden queixar-se (o com a mínim, no creient que tenen la raó) perquè els han fet fora del rectorat o perquè han utilitzat la força contra ells: ni se’ls viola el seu dret a manifestar-se (dijous passat van veure que el tenen perfectament reconegut, els ho dic jo que a l’hora de la manifestació intentava fer un examen entre crits i xiulets que venien de la plaça) ni es fa res d’il·legal, ja que si ells ocupen un espai que no els pertany com és el rectorat de la Universitat de Barcelona saben que tard o d’hora se’ls desallotjarà perquè són ells els que estan infringint la llei. No s’hi val a acatar la llei només quan ens convé, això va encontra del sistema legal, li resta credibilitat i, per tant, tractant-se com es tracta d’una cosa absolutament abstracta, li resta validesa.

Ara bé, el monopoli de la força en mans d’un àrbitre imparcial, malgrat donar solució a molts problemes que poden atacar la llibertat individual i els drets fonamentals, també obre la porta a un altre risc: l’abús de la força. I aquest és el problema que comporta que l’Estat, com deia, ho sigui tot menys imparcial. Hi ha aquest amor per les aparences, per l’ocultació de problemes, especialment quan aquests problemes van en contra de l’ordre polític imperant. Aquest anhel socialista per representar-nos ser una societat perfecte on tothom està atès i tothom gaudeix d’igualtat i justícia gràcies al Leviatan porta a l’abús de la força: si creiem que un grup de joves manifestant-se pels carrers altera l’ordre públic perquè provoca una imatge de desestabilitat, conflicte i fracàs en la política no s’hi val a emparar-se en la força per a trencar la manifestació. Pots reduir els qui destrossen mobiliari públic com a vàndals, però no pots carregar contra uns manifestants que intenten arribar a la plaça Sant Jaume per demostrar la seva disconformitat amb l’actuació de la força política. No només violes, ara sí, el dret a manifestar-se, sinó que amb l’abús de la força (que encara és més greu si t’empares en el fet que en tens el monopoli) perds la legitimitat que et proporcionava el dret a exercir-la i, a més, violes el dret a la integritat física, que té els seu límit només en els casos en què l’ús de la violència per part de qui en té el monopoli s’utilitza per preservar les llibertats individuals que estan essent vulnerades per qui finalment és reduït.

Tal com un ús arbitrari de la legalitat per part dels okupes afebleix l’efectivitat de la llei, també ho fa un ús arbitrari de la legalitat per part de l’Estat. Ni és legítim que els uns es queixin que se’ls desallotja quan sabien perfectament que no tenien dret a ser allà ni és legítim que únicament en pro de l’ordre polític (perquè no és ordre social fer callar les veus contràries) s’utilitzi el monopoli de la violència: això és autotutela, just el que s’intenta evitar en pro de la llibertat individual.