Mentre ho puguis tenir tot

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. La magnitud dels gratacels del Financial Distric i la majestuositat de la cúpula de Santa Maria dei Fiori, les enormes avingudes de Manhattan i els jardins renaixentistes, els panells d’anuncis de Times Square i les pintures de Botticelli... Diuen que la ment dels homes es divideix entre la racionalitat i la follia. Nova York és la meva part racional, l’ambició de voler anar cada vegada un pas més enllà, de millorar, d’aprendre més, la llibertat i la supervivència. Florència és la meva part folla, el plaer pel plaer, la bogeria d’esforçar-se per acabar sentint-se aclaparat per la bellesa, l’ostentació banal. I la ment es debat entre l’una i l’altra, i una part d'ella vol caminar per les enormes avingudes des de Park Avenue fins a Battery Park, mentre l’altra vol entrar a Santa Croce per tornar a veure aquella escultura de marbre d’una dona que deixa una corona de flors damunt la tomba del seu marit. Haver d’escollir és sempre difícil, la renúncia és dolorosa; de vegades, potser és millor el lleu dolor de la confusió, el mareig de la desorientació. Mentre ho puguis tenir tot.