Quan feia una estona que estava asseguda en un racó d’aquella plaça, un noi va acostar-se decidit cap a mi. Quan va ser a tocar, vaig aixecar el cap per fitar-li el rostre i, tan bon punt vaig fer-ho, ell va dir: “Sofia?” Sorpresa que algú fora dels que havia conegut a la casa del pare em conegués, vaig afirmar amb un cop de cap i una certa vacil·lació. Ell aleshores va asseure’s al meu costat i em va explicar qui era i per què era allà:Sembla ser que, quan jo havia marxat de casa, derrotada pels meus oncles, l’àvia havia anat a buscar-lo a ell —es deia Eleftherios— a la caseta dels afores on vivia. Li havia parlat de mi i li havia demanat si podia acollir-me: ell era el meu cosí.
De seguida vaig adonar-me que l’Eleftherios era molt diferent dels oncles; de fet, feia anys que només es parlava amb l’àvia, les desavinences i les diferències irreconciliables amb la resta de la família havien produït un trencament definitiu quan ell tot just havia complert 20 anys. Ara en tenia vint-i-sis, vivia en una casa que ell mateix s’havia construït en una parcel·la dels afores del poble i es guanyava la vida (“si és que en podem dir així”) pintant. Em va proposar d’acompanyar-lo a casa seva i quedar-me allà. Si t’he de ser sincera, em va semblar natural i estrany alhora. Malgrat la desaprensió i la lleugeresa amb què va proposar-m’ho, el fet és que, tot i ser cosins, no deixàvem de ser dos desconeguts acabats de trobar, i jo, una forastera a casa seva. Vam caminar ben bé una hora i mitja fins arribar a la casa: es trobava en un sortint d’un vessant rocós que anava a morir a l’aigua del mar. Era un indret totalment aïllat, silenciós i d’una bellesa que es fa molt difícil d’explicar. Alguna vegada havia llegit que la bellesa existia perquè els homes poguéssim apreciar l’espiritualitat i la puresa amb els sentits; quan vaig arribar a casa l’Eleftherios ho vaig entendre. Dins, la casa estava dividida en tres petites estances. La més petita era el bany, la mitjana feia d’habitació —contenia només un llit més ample del que hom s’hagués esperat trobar en aquell espai tan reduït— i la gran era una barreja entre menjador, sala d’estar, cuina i taller. L’olor de les pintures va molestar-me molt, al principi, era a cada racó de la casa, però aquell mateix vespre ja m’hi havia avesat i fins he de reconèixer que m’agradava anar descobrint les diferents plantes i espècies amb què les fabricava. Quan el sol va començar a caure, l’Eleftherios i jo érem sota una figuera que hi havia al costat de la casa, coneixent-nos (t’ho dic així perquè de tanta estona que vam estar parlant i de tantes coses que ens vam explicar, no seria just dir només que ens relatàvem les respectives infanteses o els patiments que havíem viscut un i altre, fos pel sobtat aïllament en el seu cas o a causa de la guerra, en el meu). De sobte va quedar callat i va dir: “de pressa, asseu-te de cara al mar”. Jo que, malgrat haver-li agafat confiança en aquella breu estona, encara em sentia una mica violenta, no vaig preguntar i vaig obeir. Veloç, ell va entrar a la caseta i va agafar-ne una tela ja tensada i els estris per pintar. I mentre començava a fer els primers traços vigorosament, em va dir que havia pintat aquell espectacle de colors infinitat de vegades, però que feia molt que tenia ganes de pintar-hi el cos d’una dona. “Una dona sempre fa més bell un quadre, sou delicioses”, i ho deia amb un deix de submissió al que és superior, d’admiració per la magnificència i de devoció pel que és diví. Em sentia com una intrusa en aquella escena, però a mesura que van anar degotant els minuts, m’hi vaig sentir més i més còmode. Amb el temps, a mesura que ens hem anat coneixent i que jo he anat posant per a ell, m’he habituat a sentir-me a gust en aquests moments, a prendre-hi part activa malgrat estar-me immòbil davant seu. Quan va donar l’obra per acabada (amb sorprenent rapidesa), em va manar d’acostar-m’hi: la tela era un mar de colors d’una bellesa més captivadora del que li és propi a aquesta virtut, es barrejaven amb major confusió que en la realitat les llums del sol ponent-se i els tons de l’aigua de l’Egeu; i al mig, més petita del que havia sospitat en veure la seva fal·lera quan s’havia aixecat tot d’un plegat a buscar les eines de pintar, hi havia, amb un detallisme i una nitidesa que contrastava amb la salvatgia del fons, la imatge del meu cos d’esquenes, amb el xal que m’havia donat per resguardar-me de la brisa del capvespre mig caigut per sota les espatlles i amb els cabells enredats amb aquell recollit que en fer-me’l m’havia semblat matusser i estrafolari, però que pintat per ell apareixia delicat i elegant.
Havent sopat, després d’estar-nos una estona abocats sobre el cel i d’haver descobert que compartíem la passió per les estrelles (havent viscut, és clar, el deler afanyós de qui descobreix un igual quan menys s’ho espera i s’hi llença amb ànsies per experimentar el dolç plaer de saber-se comprès), vam estirar-nos al llit. Vam fer l’amor. Ni m’havia passat pel cap ni semblava que ell ho tingués pensat o ho estigués esperant, però ens va sortir de dins començar a besar-nos amb una barreja de brutalitat i tendresa i vam passar-nos la nit fent l’amor, desbocats com bèsties, amb breus estones de repòs que ens servien per recuperar l’alè i omplir-nos de carícies. No sé dir-te si va ser pel temps que feia que no estava amb un home, pel temps que feia que no em sentia estimada o perquè ell era el millor amant que mai havia trobat, però les seves carícies feien que m’estremís i se m’ericés el pèl de tot el cos, i els breus petons que em feia a cau d’orella, al llarg del coll i per tota l’esquena aconseguien que experimentés un plaer que m’omplia de passió, despertava una escalfor gairebé dolorosa al meu pit i m’empenyia contra ell, a estrènyer-lo amb totes les meves forces i a voler fusionar-me amb ell convertint-nos en un sol ésser.
*Imatge: Ulisses escapant de Polifem, J.M.W. Turner
