Primera prioritat

El primer curs de Filologia Clàssica vaig fer una assigantura optativa sobre Literatura Grega. Sorprenentment, al currículum de clàssiques de la Universitat de Barcelona hi ha molt poques matèries en què s'estudiï de ple aquesta matèria: normalment les assignatures s'estructuren entorn a un autor, al qual es dedica un 85% de les classes en traducció de textos i un 15% (és un percentatge generós) en estudi de la seva obra. Pollet com era, recent arribada a la universitat, quan en Jaume Pòrtulas va entrar a la classe jo no sabia qui era. Ningú em va dir que era catedràtic, que era un gran estudiós de la literatura grega, que era una de les més grans eminències (per a mi la més gran, puc admetre només que se'l compari amb Carles Miralles) que actualment té el Departament de Grec de la facultat. Per a mi les millors lliçons van ser les dedicades a Homer: en el fons, des que li vaig dedicar tot el treball de recerca li he tingut una especial predilecció. En Pòrtulas, amb el seu plàcid i calmat to de veu, ens va fer una profunda capbussada a la Ilíada, vam anar resseguint els cants del poema i els caràcters dels herois, vam anar desentranyant la raó de ser de tots i cadascun dels elements que a totes les escales constitueixen el primer poema èpic d'occident, la primera literatura que s'hi coneix, anant més enllà del que la simple aparença deixa veure al lector mitjà. Em sembla un gran reconeixement el que es va fer el passat juny a Jaume Pòrtulas amb el Premi Nacional de Literatura i estic plenament convençuda, malgrat no haver-lo llegit encara, que el seu llibre Introducció a la Ilíada: Homer, entre la història i la llegenda (Bernat Metge, Barcelona, 2009) serà un dels millors assaigs que s'ha fet sobre la Ilíada, Homer i la qüestió homèrica, a Catalunya i arreu.

XVI Simposi SEEC - CAT: "Artes ad humanitatem"

Què: Simposi Artes ad humanitatem
On: Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona
Quan: del 23 al 25 d'octubre
Programa del XVI Simposi de la Secció Catalana de la SEEC

En Nobel es va equivocar

Una de les coses més socialistes, més fanàtiques, més "políticament correctes", més fal·laces, més d'esquerra europea decadent i devorada pel seu propi discurs... una de les coses, en definitiva, més declaradament absurdes que es poden fer és donar el Premi Nobel de la Pau -el mateix que van rebre la mare de Teresa de Calcuta i Martin Luther King- a Barack H. Obama. Que Obama agrada a l'esquerra europea és tan evident com que Europa no entén la política i la visió del món americanes. L'onada mediàtica i l'immens impacte que ha suposat l'arribada d'Obama ha desvirtuat la situació i sembla evident que l'escuma ha pujat fins a deixar la copa plena però amb només dos dits de xampany. És cert que Obama és molt diferent de George W. Bush, que la seva actitud sembla revestida d'una certa voluntat conciliadora i els seus orígens generen una certa complicitat (malgrat que alguns ens permetem de desconfiar de les capacitats governatives que la voluntat i un arbre genealògic puguin acreditar); és cert que la seva trajectòria és la plasmació de la igualtat i la llibertat de què Nord Amèrica és emblema i que ha dut esperança a molts afroamericans. Però deixant això de banda, Obama és el president dels Estats Units i com a tal mirarà fonamentalment pels interessos dels Estats Units -que sovint necessiten l'exèrcit per a satisfer-se-; també, com a president dels Estats Units, el seu càrrec té molta presència, però poc poder fàctic (poc en relació amb el que ens sembla que té, evidentment), de manera que poca cosa pacifista podrà fer ell tot sol.

El president dels Estats Units no pot ser monjo benedictí; pot ser algú partidari de la diplomàcia i algú partidari de les aliances entre estats en comptes de l'escisió, però sens dubte això no converteix Obama en ningú extraordinari ni, sens dubte, en ningú ni remotament equiparable a Teresa de Calcuta o a Martin Luther King.

Si mai hi penso

I si l'un estimava la puresa blanca, la bellesa immaculada trencada pel vermell de Sardes, la perfecció d'una suau corba coberta per una tela transparent -ah!, púdica en va-, la placidesa de la mar que envoltava els seus somnis, profundament blava, i les melodies d'estructures conscientment desenfrenades, a l'altre el fascinaven la putrefacció, la carronya replena de cucs i escarabats, les vísceres pudents abandonades a la descomposició, l'excrement de flaires caduques, l'acumulació als racons de vòmits i orines, la suor i la brutícia feta crosta damunt la pell.

Letteratura italiana in Renascimento

Sogliono il più de le volte gli alti e spaziosi alberi negli orridi monti da la natura produtti, più che le coltivate piante, da dotte mani espurgate, negli adorni giardini a' riguardanti aggradare; e molto più per i soli boschi i selvatichi ucelli sovra i verdi rami cantando, a chi gli ascolta piacere, che per le piene cittadi, dentro le vezzose et ornate gabbie non piacciono gli ammaestrati.

Iacopo Sannazaro, Arcadia (1502 editio princeps), "Prologo"

La major part de vegades, als qui passegen pels jardins més elegants els solen agradar més els arbres alts i espaiosos, nascuts de la natura a les tenebroses muntanyes, que no pas les plantes cultivades, esporgades per mans expertes. I molt més plauen a qui els escolta els ocells salvatges cantant pels boscos damunt les verdes branques que no pas agraden els amancits que ho fan per les abarrotades ciutats, dins les gàbies precioses i adornades.

Traducció bastant lliure i força prosaica