Quan fa poc algú va preguntar-me com definiria aquest terme, vaig respondre alguna cosa com: "és l'instint animal dels humans aplicat a la civilització". I és que així ho crec: per molt art i molt refinament amb què ens haguem llustrat, els humans mai no hem deixat de ser animals; des de fa mil·lennis, provem de conviure amb una doble cara, mirem de combinar harmoniosament les dues realitats que ens componen: salvatgisme i civilització. En múltiples ocasions al llarg de la nostra vida, s'enfronten el nostre instint més bàsic i els principis i costums de què ens hem revestit a mesura que ens hem anat sofisticant. Amb Maquiavel aquestes dues realitats no s'amaguen l'una de l'altra: s’alien. Si bé normalment la nostra cara civilitzada intenta amagar la salvatge (per bé que sovint després donem via lliure a la salvatge perquè res pot frenar la nostra naturalesa), a Maquiavel -al maquiavelisme- les actituds salvatges, els instints primaris, es posen al servei dels fins que com a humans civilitzats volem assumir. Per això molts han considerat que les idees de Maquiavel eren en bona mesura moralment reprovables -és clar que també val a dir que això sol anar estretament vinculat a la moral de cadascú; podríem intentar discernir amb quina freqüència es dóna el fenomen de la "doble moral", la que es mostra i es defensa en públic i la que vertaderament regeix les nostres accions, però tal vegada comportaria ara per ara allunyar-se massa de l'eix sobre el qual girava la meva reflexió. Per a dir-ho de forma breu i clara, sembla, doncs, que en el maquiavelisme (més enllà de El Príncep) s'enfronten l'individualisme natural amb la social civilització. I quan es diu que "el fi justifica els mitjans" es parla, en realitat, del tracte egoista i interessat que el príncep ha de tenir cap als seus súbdits: fins i tot si això comporta ser-los favorable.
És evident, per tant, que per arribar a formular les regles i recomanacions que Maquiavel fa a Lorenzo de' Medici per aconseguir sortir-se'n exitosament, de la seva tasca com a governant, necessita tres coses. Les dues primeres són ben senzilles: conèixer com és l'home civilitzat i conèixer com és l'home salvatge; evidentment, en tant que home, només li cal una petita dosi d'observació i una altra mica d'atenció per a descobrir quins són els trets que caracteritzen un i altre. La tercera cosa que necessita, però, és ja més complicada: trobar la manera de fer que l'un es posi al servei de l'altre. Si analitzem El Príncep, ens adonarem que totes les instruccions que dóna Maquiavel, com a bon estudiós, estan recolzades per tot un raonament que les justifica; aquest raonament es basa sempre en l'estratègia i, per tant, en molt bona part, en el comportament humà. Som éssers racionals, però també éssers instintius i naturalment individualistes: "d'una banda, el poble no vol ser dominat ni oprimit pels grans, i, d'una altra, els grans volen dominar i oprimir el poble" (Maq. Prin. IX). El Príncep està replet d'afirmacions referides al comportament humà a partir de les quals es desenvolupa tota la lògica d'actuació que ha de tenir un bon governant: al cap i a la fi, són els homes el que es governa, no les terres. Un bon governant necessita conèixer els homes per actuar de tal manera que aquests siguin governables i que no estiguin amb constants ànsies de derrocar-lo, ans el considerin digne de ser el seu príncep i fins estiguin disposats a defensar-lo davant algun possible usurpador del seu poder; també li cal conèixer-los per saber que, com ell, actuant egoistament i interessada, miraran també, si poden, de governar en lloc teu. El Príncep és estratègia i psicologia humana, per això el llibre és ple de disjuncions que no són sinó els lògics resultats d'una o altra actituds vers els homes (d'una o altra estratègia en el tracte amb ells): "als homes se'ls ha d'amoixar o aixafar" (Maq. Prin. III), "els homes o se'ls guanya o se'ls perd" (Maq. Prin. VII). D'altra banda, també hi abunden màximes i sentències sobre la seva naturalesa (instintiva, sovint oposada als valors de la societat civilitzda però, malgrat tot, innegablement humana): "els homes fan mal o per por o per odi" (Maq. Prin. VII), "un home que vulgui mostrar-se bo en tots els àmbits es guanyarà necessàriament la ruïna entre tants que no ho són" (Maq. Prin. XV), "es pot dir dels homes el següent: que són ingrats, volubles, simulen el que no són i dissimulen el que són, defugen el perill, són àvids de guanys, i mentre els afavoreixes són tots teus, t'ofereixen la sang, els béns, la vida, els fills, mentre la necessitat és lluny; però quan se't tira a sobre, et giren tots l'esquena" (Maq. Prin. XVII), "l'amor emana d'un vincle basat en l'obligació, la qual -per maldat humana- es trenca sempre que la pròpia utilitat en dóna motiu, mentre que el temor emana de la por al càstig, la qual no t'abandona mai" (Maq. Prin. XVII).
Que l'obra de Maquiavel es basa en la psicologia humana i en la realitat dels homes -aquella que combina el que tenim de feres i el que tenim de civilitzats- n'és prova l'ús que se n'ha fet; quan els homes han parat atenció als seus desitjos i impulsos més sincers, s'han desfet de la moral artificial que imposa la civilització (sigui quina sigui) i han perseguit un objectiu molt valuós (més valuós que les aparences i el compliment de les regles socials i del que és "políticament correcte"), aleshores tots ells han recorregut, d'una manera més directa o indirecta, al maquiavelisme. Enzo Baldini, expert en Maquiavel de la Università di Torino, defensa que "cadascú ha utilitzat Maquiavel com li ha convingut per atènyer els seus individuals objectius". I el motiu d'això només pot ser que les reflexions i conclusions de Maquiavel es basen en una descripció objectiva dels homes, en un anàlisi del comportament humà tant correcte i vertader que és aplicable a les estratègies que un individu, en relació amb els altres, ha de traçar en qualsevol moment, en qualsevol àmbit de la seva vida, en qualsevol empresa. La lògica del comportament humà descrit per Maquiavel és tan aplicable a l'actuació d'un príncep que, com Lorenzo de' Medici, vol governar i fer-ho amb estabilitat, com a la d'un solter que intenta seduir una dona. Només a tall d'exemple, per concloure i també per il·lustrar el que he afirmat, recullo aquí dues anècdotes relacionades amb El príncep de Niccolò Machiavelli que demostren que el maquiavelisme és útil per a finalitats ben diverses gràcies a la seva objectivitat. L'una és que, després que la biblioteca de Stalin fos expoliada, es va trobar, entre els escassos 5.000 volums que van quedar, un exemplar de El príncep subratllat i anotat amb la seva lletra. L'altra és que a la fase final de l'examen d'ingrés a l'acadèmia de la Delta Force (la brigada del departament de Defensa dels Estats Units encarregada d'actuar en les situacions més greus i extremes, com per exemple en els afers de terrorisme), els aspirants són abandonats enmig del desert; un cop allà, si aconsegueixen arribar a una de les cabanes amagades entre les dunes, disposen de divuit hores per llegir l'exemplar de El príncep que troben damunt la taula i completar un test on se'ls formula una única pregunta: "Com utilitzaries les idees d'aquest gran autor del Renaixement per afrontar les situacions extremes que trobaràs a la Delta Force?"
